L’experiència d’haver d’ingressar a un geriàtric a la  nostra  mare, que té 93 anys i que en fa 5 que té demència tipus Alzheimer, l’he poguda compartir amb La colla cuidadora. Alguns de nosaltres ens hem trobat amb aquesta situació i ens ha ajudat molt poder-ne parlar. Pensem que escriure els nostres dubtes i les nostres angoixes i  publicar-les també pot ajudar a altres cuidadors que viuen aquesta mateixa situació.

Jo us vull explicar com hem viscut l’experiència. Segur que som molts els qui estem en aquesta situació que pot ser molt dura i  difícil, però, a la vegada, alliberadora per al cuidador i una millora per al malalt.

És dur haver de reconèixer que ja no podem ni estem en condicions de  cuidar el nostre familiar.  Els dies previs a l’ingrés, han estat els pitjors. El moment de portar-la al Centre i haver-la de deixar ens va fer sentir molt malament. Vaig haver de fer un gran esforç i intentar raonar i acceptar que representava una millor atenció per a la nostra mare. El metge del Centre ens va convèncer i ajudar a entendre que estavem fent el millor per a ella. Nosaltres l’anem a veure molt sovint. De vegades ens reconeix i se la veu tranquil·la. Està molt ben atesa. S’hi està adaptant bé i nosaltres també, tot i que ens costa molt acceptar aquesta nova situació, situació que no  podem canviar perquè el deteriorament de la nostra mare és molt evident, intentem viure-ho de la manera més real i positiva. Jo em continuo sentint cuidadora, però molt més relaxada. Tinc més temps per a mi i em puc dedicar a la meva família i a tornar a fer coses que ja havia aparcat. Vull creure que si la nostra mare pogués, ens diria que hem fet el que calia.

Carmen Lorenzo  

Desembre de 2010

                En el transcurs de la malaltia d’en Jordi, he hagut d’assumir molts cops el significat d’aquests mots:

MAI MÉS …

Mai més , no podrà llegir. Mai més, no podrà escriure. Mai més, no podrem mantenir una conversa. Mai més , no caminarà. Mai més,  no es podrà ni afaitar, ni dutxar, ni vestir tot sol. Mai més, no em podrà abraçar…

Mai més, no…moltíssimes més coses i, avui, hi he d’afegir:

Mai més, no podrà, per esmorzar, ni prendre  el suc de taronja, ni menjar les dues llesquetes de pa de motlle de cereals amb mantega i melmelada.

Mai més, no podrà menjar, per dinar, la seva sopa de caldo amb “maravilla”  i el filet trinxat.

Mai més, no podrà menjar,  per sopar, el seu puré de verdures amb el peix o l’ou aixafat.

Ara, sempre més, haurà de prendre: per esmorzar,  farinetes;  per dinar,  Fortisip  i  per sopar, Fortisip. Tot  ben espessit a fi que no s’ennuegui.

La meva àvia deia: ” a cada bugada es perd un llençol”  i jo, en el nostre cas,  ja no sé si ens en queden gaires, de llençols, per perdre…

Avui, estic trista. Tinc aquest  “MAI MÉS”  ficat tan endins…

En Bartomeu Fiol en un petit poema titulat “Viure i sobreviure” diu:

ERA A LA VIVÈNCIA QUE ASPIRÀVEM, NO A LA SUPERVIVÈNCIA.

Em faig meu el poema…