Avui voldria compartir amb vosaltres un poema que a mi m’agrada molt. És escrit per Salvador Espriu (1913-1985)
Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.
No tornaràs. Recorda, no t’apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d’estimar: aquest blat i la casa
el blanc senyal de la barca dins el mar,
el lent or de l’hivern ajaçat a les vinyes
l’ombra d’un arbre damunt l´ample camp.
Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l’arbre i la remor del vent
a les branques que s’alcen vers la llum.
A mi em sembla que aquest poema t’acosta a com ets tu de poca cosa i efímer i que has d’aprofitar allò “que tan senzill és d’estimar”
A tu que et sembla?
