Sortia l’altre dia d’una reunió amb el cor reconfortat però melancòlic. La conversa havia estat amena i profitosa. El meu interlocutor és un home prudent i savi, que va abandonar l’escena política fa anys, on va destacar com a fabricant de pactes. Havíem parlat de la tensió dels extrems que domina les relacions entre la política catalana i espanyola i ens conjuràvem una vegada més per fomentar el diàleg, malgrat la devaluació que ha sofert, entre nosaltres, aquesta paraula. I és que el diàleg no és possible, per descomptat, si l’altre no et reconeix; però tampoc no hi ha diàleg si tu ja no vols reconèixer l’altre tal com és i pretens que sigui només allò que a tu et sembla que és i que faci només allò que tu vols que faci. Continua llegint →