Hi ha una cosa que sempre em molesta quant a nomenar i adreçar-nos a gent gran.
Perquè els medis de comunicació, el personal dels geriàtrics, en general les persones que tenen contacte amb la gent gran diuen “avia o avi” o “abuelo-abuela”a totes les persones grans si no són els seus nets?
I si no en tenen de nets?
I si no han tingut ni tan sols fills?
Reflexionem un miqueta,,,,,
El dia 18 de gener d’enguany, la meva vida va canviar totalment i va ser un canvi molt positiu. A la meva parella li van diagnosticar un càncer.
Tot i que el terme espanta molt i que no estem preparats per a la malaltia, vaig començar a entendre que havia de viure realment la vida, gaudir de cada moment i entendre que la paraula càncer es vida.
No em podia enfonsar, havia de ser el pilar bàsic de la meva parella. Així que primer vaig començar a entendre el que volia dir càncer i vaig llegir llibres per informar-me’n. També havia de buscar recursos per afrontar la situació i viure la malaltia com la història més maca del món.
Com a parella, havia de buscar algun recurs per poder expressar les meves pors, un lloc on no existís la malaltia i on pogués expressar les meves emocions: riure, cantar, plorar, ballar… Així que, mitjançant un gran professional i amic, vaig trobar un espai on els qui vivim amb una persona que té una malaltia, ha patit un accident o ha perdut un ser estimat ens sentim cuidats: l’escola de cuidadors.
Ahir vaig entendre que ara tenia a la vida una doble funció: parella sentimental i cuidadora. Vaig entendre el concepte de cuidar. Moltes persones que som cuidadors no ho sabem realment i no són conscients de la importància de la nostra tasca.
Amb aquest escrit vull reconèixer la gran feina que fan tots els cuidadors i que la seva implicació amb el malalt és un acte d’amor, de generositat, de valentia i de gratitud.
MARTA PAGÈS I LLINÀS Barcelona
La Vanguardia 12/05/2018
Vull que m’escoltis sense jutjar-me.
Vull que opinis sense aconsellar-me.
Vull que confiïs en mi sense exigir-me.
Vull que m’ajudis sense intentar decidir per mi.
Vull que tinguis cura de mi sense anul·lar-me.
Vull que em miris sense projectar les teves coses en mi.
Vull que m’abracis sense asfixiar-me.
Vull que m’animis sense empènyer-me.
Vull que em sostinguis sense fer-te càrrec de mi.
Vull que em protegeixis sense mentides.
Vull que t’apropis sense envair-me.
Vull que coneguis el que més et disgusta de mi.
Que ho acceptis i no provis de canviar-ho.
Vull que sàpigues… que avui pots comptar amb mi…
Sense condicions.
Jorge Bucay (Buenos Aires, 30 de octubre de 1949)
psicodramaturgo,terapeuta y escritor argentino.
Quan arriba la primavera, els camps reviuen i floreixen, els borrons dels arbres i arbusts es fan més grossos i el sol, i la pluja suau fan que s’obrin i surtin les fulles i les flors. Comencen a verdejar els jardins, creixen les herbes i les plantes i arbres fruiters comencen a florir.
El culte a aquests elements naturals. Símbols de perennitat i de tancament del cicle anyal s’ha manifestat en totes les civilitzacions i suposa l’agraïment als déus per la renovació de la vida enllà del col·lapse hivernal.
Damunt l’herba bategen nous destins;
l’aire ens duu acords de violins
de sobte, reverència de tija que s’inclina,
la primavera s’alça bo i divina.
Rosa Verdú de Febres
Dra. Boada
Tengo 69 años biológicos, pero energéticamente tengo la edad que quiero tener. Soy barcelonesa. Estoy casada con mi socio, cofundador de la Fundación ACE. Tengo un hijo, y sumamos ocho nietos. Mi fe política es el respeto a las convicciones ajenas. Creo en el pacto y en la bondad de las personas
Yo busco la felicidad dentro de la infelicidad.
¿Por qué dice eso?
Vivo en un mundo de fracaso, no puedo curar la demencia, pero sí retrasarla, paliar sus síntomas y acompañar en la lucha.
Eligió un campo complejo.
Durante un periodo de mi vida, en los ochenta, me dediqué a los tumores cerebrales cuando el bajo nivel de éxito hacía que pocos médicos se dedicaran a ellos. Continua llegint