Arxiu de la categoria: Per pensar-hi

Frases fetes, dites, pensaments

“VULL”: Un conte de Jorge Bucay

Publicat el per
Respon

Vull que m’escoltis sense jutjar-me.
Vull que opinis sense aconsellar-me.
Vull que confiïs en mi sense exigir-me.
Vull que m’ajudis sense intentar decidir per mi.
Vull que tinguis cura de mi sense anul·lar-me.
Vull que em miris sense projectar les teves coses en mi.
Vull que m’abracis sense asfixiar-me.
Vull que m’animis sense empènyer-me.
Vull que em sostinguis sense fer-te càrrec de mi.
Vull que em protegeixis sense mentides.
Vull que t’apropis sense envair-me.
Vull que coneguis el que més et disgusta de mi.
Que ho acceptis i no provis de canviar-ho.
Vull que sàpigues… que avui pots comptar amb mi…
Sense condicions.

 

 

Jorge Bucay (Buenos Aires, 30 de octubre de 1949) 
psicodramaturgo,terapeuta y escritor argentino.

La primavera

Publicat el per
Respon

Quan arriba la primavera, els camps reviuen i floreixen, els borrons dels arbres i arbusts es fan més grossos i el sol, i la pluja suau fan que s’obrin i surtin les fulles i les flors. Comencen a verdejar els jardins, creixen les herbes i les plantes i arbres fruiters comencen a florir.

El culte a aquests elements naturals. Símbols de perennitat i de tancament del cicle anyal s’ha manifestat en totes les civilitzacions i suposa l’agraïment als déus per la renovació de la vida enllà del col·lapse hivernal.

Damunt l’herba bategen nous destins;
l’aire ens duu acords de violins
de sobte, reverència de tija que s’inclina,
la primavera s’alça bo i divina.

Rosa Verdú de Febres

Yo busco la felicidad dentro de la infelicidad.

Publicat el per
Respon

boada

Dra. Boada
Tengo 69 años biológicos, pero energéticamente tengo la edad que quiero tener. Soy barcelonesa. Estoy casada con mi socio, cofundador de la Fundación ACE. Tengo un hijo, y sumamos ocho nietos. Mi fe política es el respeto a las convicciones ajenas. Creo en el pacto y en la bondad de las personas

Yo busco la felicidad dentro de la infelicidad.
¿Por qué dice eso?
Vivo en un mundo de fracaso, no puedo curar la demencia, pero sí retrasarla, paliar sus síntomas y acompañar en la lucha.
Eligió un campo complejo.
Durante un periodo de mi vida, en los ochenta, me dediqué a los tumores cerebrales cuando el bajo nivel de éxito hacía que pocos médicos se dedicaran a ellos. Continua llegint →

La memòria de l’arbre

Publicat el per
Respon

Ahir varem tenir la sort d’estar amb la Tina Vallés, autora d’aquest bon llibre.thumb_16141_portadas_big

Aquí no faré una crítica literària però sí que agrairé a Tina que hagi escrit, amb molta sensibilitat i mestratge aquest llibre que parla de la transmissió d’avi a nét.20170619_103808

Al grup li ha agradat molt, i algunes, gràcies a ell, de ben segur reenganxaran amb la lectura!

Montserrat R. ens ha llegit un relat que va escriure després de llegir el llibre: va salvar un arbre abraçant-s’hi! (serà publicat aviat).

Montserrat R.

Montserrat R.

En agraïment la Cristina l’hi va pintar un arbre molt maco

20170619_115621

I li varem regalar una bossa feta per la filla de la Carmen L

20170619_115701

Tina Vallès (Barcelona, 1976) és filòloga i es dedica a l’escriptura, la traducció i la correcció. És autora dels reculls de relats L’aeroplà del Raval (LaBreu, 2006), Un altre got d’absenta (LaBreu, 2012) i El parèntesi més llarg (Proa, 2013), que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda 2012 de contes i narracions, i de la novel·la Maic (Baula, 2011). Al 2016 ha publicat un conte per a primers lectors (Totes les pors, La Galera) i un àlbum il·lustrat (Bocabava, Petit Fragmenta). És editora del portal de contes Paper de vidre i membre fundadora de l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya (APTIC).

La soledad de las personas mayores

Publicat el per
Respon

Miguel de Unamuno, en su conocido ensayo Soledad, distingue dos formas de soledad: la buscada y la impuesta. La primera la buscamos voluntariamente como un ámbito de reencuentro personal, de meditación, de distanciamiento del mundo, como una ocasión para profundizar en lo que somos. Somos seres esencialmente políticos y sociales, pero necesitamos también momentos de aislamiento para profundizar en lo que somos y en lo que hemos venido a hacer en el mundo. La segunda soledad no es intencional, viene impuesta. Es la última consecuencia de la sociedad de la desvinculación. Es la soledad que sufren muchas personas mayores, especialmente en las grandes ciudades. Viven solas y querrían sentirse acompañadas. Anhelan tener vínculos, pero pasan los días y las semanas, sin hablar con nadie. A veces, mueren y nadie las echa de menos. Es la consecuencia de una sociedad fragmentada. Continua llegint →