A la Colla ens sabem molt afortunats.

No volem amagar, sempre n’hem estat de conscients, que la cura pot ser dura, complicada, de vegades aclaparadora i fer-nos sentir que no tenim més forces o que se’ns escapa la vida. La que teníem abans, i la que podem viure en aquest moment i circumstàncies.

Però també hem pogut viure molts moments carregats d’estima, de saber que estàvem “fent” quelcom valuós amb les nostres vides i retornant la vida rebuda d’altres.
I a més, les i els que som part de La Colla, hem rebut moltes forces, energies i amor de les companyes. Hem viscut tant junts i juntes, que no són paraules buides dir que som i ens sabem una comunitat.

Aquesta història compartida ens ha portat alguns regals. Com avui.

Avui l’antropòloga Mireia Viladevall ha entrevistat el Ferran i la Cristina.
I li diem entrevista perquè ho ha estat formalment, però en realitat ha estat un acte d’estima i reconeixement per part de la Mireia i del programa Revolta cap les vides ben concretes de les persones que cuidem d’algú.
Perquè es nota, no us resultarà difícil de percebre quan es publiqui l’entrevista, que la Mireia, a més d’una antropòloga apassionada, és una dona que com nosaltres i molts de vosaltres, sap també que és cuidar d’un familiar seu.

Gràcies, Mireia!

Aquest dilluns ens vam trobar al Centre de Serveis Socials del Besòs per parlar de les necessitats de les persones que cuiden d’un familiar, i com donar respostes que vagin més enllà d’un número limitat de sessions.

Hi érem la Lara, la Berta i la Mireia de l’equip de serveis socials del CSS Besòs, l’Estela del centre de salut (EAP) Besòs, l’Anna de salut als barris de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, i el Jordi del Casal de Persones Grans Joan Maragall. Per La Colla Cuidadora hi vam anar la Cristina, el Ferran, la Isabel, la Marina i el xabi.

A la nostra societat la cura és quelcom que malauradament recau d’una manera molt desproporcionada en les famílies (sobretot en les dones) i que sembla que hagi de quedar a casa de cadascú.
Cal transformar aquesta situació: primer per les persones que cuidem, que rebem els suports que necessitem i mereixem tant nosaltres com els nostres familiars cuidats: els recursos públics (els serveis, els ajuts), però també el suport del nostre entorn (família, veïnat i comunitat). La cura no hauria de ser mai quelcom individual on cadascú sobrevisqui segons la sort que l’hagi deparat la vida.
I clar, recursos (administració, empreses) i comunitat, són l’altra realitat a transformar perquè això passi.

Aquest és l’aprenentatge que La Colla Cuidadora hem fet en aquests 20 anys i que vam compartir a la trobada. I podeu comptar que no és sorpresa, eren les preocupacions compartides amb les companyes i companys del Besòs.
Va ser molt engrescador conèixer com des dels seus serveis han estat escoltant (han preguntat expressament) a les persones cuidadores, i per això estan pensant com haurien de ser els espais perquè les persones que cuiden o han cuidat, n’estiguin vinculades. Perquè, no ens oblidem, són aquests vincles els que ens han ajudat a sortir del pou on ens hem trobat, i ens han permès recuperar unes vides més plenes.

La trobada se’ns va fer curta (i això que vam estar una bona estona!), així que ens vam emplaçar a continuar en contacte, i sobretot posar en relació a les persones dels dos barris que estan cuidant d’un familiar.

Moltes gràcies companyes i companys del Besòs!