Es un consejo para todos y empezando por mi misma, lo del blog iniciado va en serio y hemos de concienciarnos para que siga adelante tenemos que ir llenando sus paginas entre todos, ayudándonos los unos a los otros para poder ir ampliandolo con nuestros escritos y fotografias, a medida que vaya creciendo como las ramas de este arbol nos iremos entusiasmando cada vez más con ello y ojala podamos ayudar a los futuros cuidadores que es el verdadero fin de este blog.
L’ amor què és? Tots neixem amb amor, de petits adorem els nostres pares, a la juventut l’amor ja és diferent i quan som pares, ens sentim molt feliços, però (sempre hi ha un
“PERÒ”) també hi ha dolor.
El dolor no és només físic és també psíquic. A vegades una paraula pot fer més mal que una bufetada i si te la diu un fill encara més,
A mida que ens fem grans, tenim temps per analitzar les coses bones. Quan ens fan avis, recordem el passat. Jo em pregunto: estimen més els néts que els fills? És un amor diferent:reposat, pacient i més expressiu…
Vull continuar explicant experiències de la meva vida, ho continuaré fent tot sovint…
Montsserrat R.
Estris de neteja
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camusa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol i galleda.
Cossi, cubell i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell, cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.
Maria Mercè Marçal
——————————————–
Neix, circumstàncialment a Barcelona (ella es considera d’Ivars d’Urgell) el 13 de novembre de 1952
Mor a Barcelona eldia 5 de juliol de 1998
Mor a
Avui voldria compartir amb vosaltres un poema que a mi m’agrada molt. És escrit per Salvador Espriu (1913-1985)
Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.
No tornaràs. Recorda, no t’apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d’estimar: aquest blat i la casa
el blanc senyal de la barca dins el mar,
el lent or de l’hivern ajaçat a les vinyes
l’ombra d’un arbre damunt l´ample camp.
Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l’arbre i la remor del vent
a les branques que s’alcen vers la llum.
A mi em sembla que aquest poema t’acosta a com ets tu de poca cosa i efímer i que has d’aprofitar allò “que tan senzill és d’estimar”
A tu que et sembla?
Ser cuidadora es bastante duro, sobre todo si la persona a quien cuidas tiene mucho genio y es muy dominante .
A mi me ha ayudado mucho el pertenecer a un grupo de cuidadores, (gente encantadora) con los cuales he reido, he jugado, y he llorado.
Me han aportado mucho , pero creo que yo les he aportado poco.
Se que dentro de un tiempo saldré del grupo , pero siempre les recordaré con cariño y como recuerdo me llevaré sus vivencias las cuales escribimos.
Tanto a mis compañeros como a los profesionales , quiero darles miles de gracias.