Vaig conèixer el grup l’any 2006 mitjançant la Imma de Càritas. Era el començament de la malaltia de la nostre mare, diagnosticada de demència tipus Alzheimer. Tot i que tenia 90 anys, ens vam quedar molt sorpresos i preocupats. Jo estava amb ella els caps de setmana i em sentia aclaparada i molt desorientada. Confiava que en el grup em donarien alguna informació sobre la malaltia, però no tenia masses expectatives .

Van formar el grup La Mercè i la Sonia, assistents socials. Érem unes 10 persones, tots cuidadors dels nostres familiars malalts. Va haver-hi alguna baixa al començament, però el grup es va iniciar bé. Podíem explicar la nostra situació, els problemes i dificultats que ens creava, compartíem pors i dubtes i ens podíem desfogar…inclús es va donar alguna crisi d`angoixa i esgotament. En aquells moments, teníem tots molts dubtes i preguntàvem molt a la Mercè i a la Sonia. Elles, ens escoltaven, ens feien suport i ens donaven informació dels recursos possibles que ens podien ajudar; totes dues son unes professionals molt competents, però unes millors persones. Amb la comprensió i confiança del grup,vam poder tirar endavant la nostre tasca de cuidadors amb més ànim. Això era molt més del que jo em podia pensar!!!

Desprès de 2 anys continuats en aquest grup, ens vam retrobar i integrar amb altres persones d’un altre grup i en vam formar un de més nombrós. Al principi ens costava adaptar-nos perquè encara no ens coneixíem i no teníem massa confiança. En les primeres trobades vam parlar dels diferents temes que, com sempre, ens preocupaven intentant trobar recursos i informació. En Xabier, la Joanna i, després, l’Anna ens han ajudat molt; amb la seva dedicació, professionalitat, paciència i comprensió han fet possible aquest grup actual: obert, participatiu i cohesionat.

La presència del Professor Sebastià Serrano a una de les nostres trobades ha sigut un gran al·licient per a tots nosaltres. Ell, ens va animar, va valorar la nostra difícil tasca de cuidadors ressaltant els aspectes positius. Sobretot, va fer-nos veure la importància d’una bona relació i comunicació amb els demés. Des d’aquell dia crec que tots els integrants del grup ens mirem, ens parlem i ens abracem d’un altre manera, em sembla que, des del cor…

El temps ha anat passant i, per alguns de nosaltres, la vida se’ns complica cada vegada més. Els nostres familiars empitjoren, es moren o han d’ingressar en un centre; aquesta realitat ens fa viure molts moments de pena, dolor, neguit i impotència; per sort, aquí al grup ho podem explicar ja que ens sentim compresos i ho podem compartir; som cuidadors, però ens sentim cuidats, reconeguts i valorats; aquí agafem ànims per continuar.

Malgrat tot, tenim la sort de poder compartir moments molt agradables. Vam sentir-nos molt contents quan van premiar un projecte presentat per l’equip de professionals d’en Xabier; en aquella ocasió la Carmen Martín va fer una aportació molt emotiva explicant la seva tasca de cuidadora. Tots ens vam sentir molt identificats. Altres moments agradables han sigut les diferents sortides que hem fet cada final de curs.

Les sortides (a la platja, a Vallvidrera, a Montjuic, etc.) han sigut molt gratificants per a tots i ens ho passem molt bé junts. Hem compartit moltes experiències. Hem rigut i plorat, estem junts i volem continuar.

En Xabier ens diu sovint que el grup el fem entre tots. Tenim llibertat i confiança per tractar tots els temes que creiem oportuns. Ara, amb aquest projecte tant engrescador de deixar constància de les nostres experiències, tenim un motiu més per mantenir el contacte. Oi què val la pena intentar-ho? Oi què val la pena continuar?

Carmen Lorenzo