L’experiència d’haver d’ingressar a un geriàtric a la  nostra  mare, que té 93 anys i que en fa 5 que té demència tipus Alzheimer, l’he poguda compartir amb La colla cuidadora. Alguns de nosaltres ens hem trobat amb aquesta situació i ens ha ajudat molt poder-ne parlar. Pensem que escriure els nostres dubtes i les nostres angoixes i  publicar-les també pot ajudar a altres cuidadors que viuen aquesta mateixa situació.

Jo us vull explicar com hem viscut l’experiència. Segur que som molts els qui estem en aquesta situació que pot ser molt dura i  difícil, però, a la vegada, alliberadora per al cuidador i una millora per al malalt.

És dur haver de reconèixer que ja no podem ni estem en condicions de  cuidar el nostre familiar.  Els dies previs a l’ingrés, han estat els pitjors. El moment de portar-la al Centre i haver-la de deixar ens va fer sentir molt malament. Vaig haver de fer un gran esforç i intentar raonar i acceptar que representava una millor atenció per a la nostra mare. El metge del Centre ens va convèncer i ajudar a entendre que estavem fent el millor per a ella. Nosaltres l’anem a veure molt sovint. De vegades ens reconeix i se la veu tranquil·la. Està molt ben atesa. S’hi està adaptant bé i nosaltres també, tot i que ens costa molt acceptar aquesta nova situació, situació que no  podem canviar perquè el deteriorament de la nostra mare és molt evident, intentem viure-ho de la manera més real i positiva. Jo em continuo sentint cuidadora, però molt més relaxada. Tinc més temps per a mi i em puc dedicar a la meva família i a tornar a fer coses que ja havia aparcat. Vull creure que si la nostra mare pogués, ens diria que hem fet el que calia.

Carmen Lorenzo  

Desembre de 2010

                En el transcurs de la malaltia d’en Jordi, he hagut d’assumir molts cops el significat d’aquests mots:

MAI MÉS …

Mai més , no podrà llegir. Mai més, no podrà escriure. Mai més, no podrem mantenir una conversa. Mai més , no caminarà. Mai més,  no es podrà ni afaitar, ni dutxar, ni vestir tot sol. Mai més, no em podrà abraçar…

Mai més, no…moltíssimes més coses i, avui, hi he d’afegir:

Mai més, no podrà, per esmorzar, ni prendre  el suc de taronja, ni menjar les dues llesquetes de pa de motlle de cereals amb mantega i melmelada.

Mai més, no podrà menjar, per dinar, la seva sopa de caldo amb “maravilla”  i el filet trinxat.

Mai més, no podrà menjar,  per sopar, el seu puré de verdures amb el peix o l’ou aixafat.

Ara, sempre més, haurà de prendre: per esmorzar,  farinetes;  per dinar,  Fortisip  i  per sopar, Fortisip. Tot  ben espessit a fi que no s’ennuegui.

La meva àvia deia: ” a cada bugada es perd un llençol”  i jo, en el nostre cas,  ja no sé si ens en queden gaires, de llençols, per perdre…

Avui, estic trista. Tinc aquest  “MAI MÉS”  ficat tan endins…

En Bartomeu Fiol en un petit poema titulat “Viure i sobreviure” diu:

ERA A LA VIVÈNCIA QUE ASPIRÀVEM, NO A LA SUPERVIVÈNCIA.

Em faig meu el poema…

 

El vestit de núvia

Quan endreces els armaris, cosa habitual entre les dones, però que  fa molta mandra, sempre trobes coses singulars o antigues que et fan pensar.

Aquesta vegada, hi vaig trobar una bossa i, a dintre, roba doblegada. Era el meu vestit de núvia! Estava molt rebregat i tacat, suposo que del pas del temps.

Les meves nétes grans al van veure i se’l van voler emprovar, gairebé no els  cabia… Tot aixó pasava mentre jo  a dalt de l’escala anava baixant paquets de dins de l’armari.

Quan el vaig veure em va fer un tomb el cor.  Quants anys! Quantes vivències! Quantes coses bones i dolentes!

Gràcies Vicenç per la part de la meva vida que he passat al teu costat i per tot el que m’has donat. Res, que tinc sort en aquesta vida!

Soy una colaboradora más de La Colla Cuidadora, ya no tengo a mi marido pues hace dos años que murió. No lo olvidare jamas en la vida, pues era muy bueno y nos queríamos mucho, aunque me falta mi marido que era la persona que cuidaba, continuo asistiendo a las reuniones, pues me sigo encontrando bien en ellas, nos ayudamos unos a otros  a sobrellevar los problemas ya que estas reuniones son muy productivas y nos dan  buenos consejos. Algunas veces también  hacemos salidas, al cine, al campo, comidas ………

Esperamos pronto a los nuevos compañeros/as.

Un abrazo

CARMEN  ALCARAZ

Quan em van fer saber que els meus néts havien tingut els seus fills, automàticament, amb vaig convertir en besavia! Em semblava estar als núvols… Vaig topar amb la realitat  en saber que eren prematurs i per als pares va ser un calvari el dia a dia a l’hospital.

Jo estava molt contenta, els meus besnéts, nen i nena, cada dia progressaven una mica, però encara no els podíem visitar.  Al cap de dos  mesos els van donar l’alta i els vaig poder veure i tenir als meus braços, quina alegría! Eren petits i fràgils, vaig donar gracies a Déu i li vaig demanar que anessin creixent amb salut.

Ara, després d’un any, el mes de maig els van batejar a Planoles on hi ha una petita església romànica. Els bessons es  diuen Núria i Esteve. Casualment el seu avi coneixia aquest lloc tant bonic perquè hi havia anat de colònies, durant molts  anys  hi feien moltes activitats i excursions, havien dormit en el mateix lloc on ara han batejat els dos germanets.  L’ avi hi ha continuat anant,  per aixó ens ha fet encara més il·lusió celebrar-ho en aquest lloc tant especial per a nosaltres. La vida dóna moltes voltes!

Ha estat per a mí un día meravellós, sóc feliç veient l’ alegria que regnava en tot moment. Els nens no van plorar gens en rebre l’aigua beneïda! Ja són cristians.

Espero poder-hi posar  alguna fotografia ben aviat.

Montserrat Rabassa.