Arxiu de la categoria: General

“VULL”: Un conte de Jorge Bucay

Publicat el per
Respon

Vull que m’escoltis sense jutjar-me.
Vull que opinis sense aconsellar-me.
Vull que confiïs en mi sense exigir-me.
Vull que m’ajudis sense intentar decidir per mi.
Vull que tinguis cura de mi sense anul·lar-me.
Vull que em miris sense projectar les teves coses en mi.
Vull que m’abracis sense asfixiar-me.
Vull que m’animis sense empènyer-me.
Vull que em sostinguis sense fer-te càrrec de mi.
Vull que em protegeixis sense mentides.
Vull que t’apropis sense envair-me.
Vull que coneguis el que més et disgusta de mi.
Que ho acceptis i no provis de canviar-ho.
Vull que sàpigues… que avui pots comptar amb mi…
Sense condicions.

 

 

Jorge Bucay (Buenos Aires, 30 de octubre de 1949) 
psicodramaturgo,terapeuta y escritor argentino.

Nuestra hermana pequeña

Publicat el per
Respon

caratulaTres germanes, Sachi, Yoshino i Chika, comparteixen casa a la ciutat de Kamakura. Arran de la mort del seu pare, al que no han vist en 15 anys, les tres viatjant al camp pel seu funeral i coneixen a Suzu, la seva tímida germanastra adolescent. No tarden en connectar amb ella i la inviten a viure a la ciutat. D’aquesta manera comença una nova vida d’alegries i descobriments per totes quatre.

Pel·lícula sobre els reptes, però també els plaers d’aprendre a viure, “La nostra germana petita” aposta per la redempció dels pecats dels pares a través de la neteja de mirada, la capacitat de perdó i l’acceptació dels Continua llegint →

“L’elegància de l’eriçó”

Publicat el per
1

1Pensaments entre de molts que hi ha al llibre:
On es troba la bellesa?
En les coses grans que, com les altres estan condemnades a morir, o bé en les petites que, sense aspirar a res, saben incrustar en l’instant una gemma d’infinits?
Us recomano llegar aquest llibre, hi ha pensaments interessants.
Muriel Barbery Editorial: EDICIONS 62; ISBN: 9788429768978

Anècdota

Publicat el per
2

Crec que fa ja uns 15 anys, que ens varem reunir unes quantes “amigues” que varem anar al col·legi juntes, no ens haviem tornat a veure des de llevors, devia fer més de 40 anys, naturalment no ens semblavem gens a aquelles noietes de 15, 16 i 17 anys que teniem quan varem acabar el PreUniversitari…

I va passar el que acostuma a passar en aquestes situacions, i és que no teniem res a dir-nos, i per això una va dir: doncs expliquem QUÈ SOM.

Una era una metgesa molt important a Bellvitge, l’altre advocada, l’altre economista treballant per la Generalitat, i va arribar el meu torn i no se’m va ocòrrer altre cosa que dir SOC BONA PERSONA… jajaja, es van quedar molt parades i suposo que no ho van entendre, però per mi és el millor títol que puc tenir.