Conxita comparteix les seves vivències com a cuidadora

Dins de la col·laboració amb el projecte CUMADE, una recerca d’àmbit estatal per conèixer l’impacte de la COVID en totes les persones que es dediquen a la cura (familiars, treballadores de la llar, d’ajuda a domicili, de residències, treballadores socials, gestores, etc), s’estan preparant unes càpsules divulgatives, perquè tothom puguem conèixer i entendre millor que és ser cuidadora, que és la cura, i així poder aconseguir unes condicions millors per totes les persones.

Conxita va accedir generosament a compartir les seves vivències, i esperem no trigar molt en poder enllaçar aquí el video que està preparant Andrea Lolicato.

De moment, algunes imatges de les sessions ;P

Gràcies, Conxita!!!

Expliquem com hem viscut la COVID

La Colla, en el marc de l’eixgran, participem de l’ApS (Aprenentatge Servei) Gent Gran de l’Eixample i Cures, que es fa conjuntament amb l’institut del barri, Poeta Maragall

La COVID ens ha desmuntat la major part d’activitats que fèiem altres anys, així que amb l’alumnat de 4t d’ESO que hi participa, ens vam plantejar preguntar a les persones grans i les persones cuidadores com havien viscut el confinament: les dificultats, les relacions, els aprenentatges.

Ha estat una experiència molt rica per totes les persones que hem participat, on hem comprovat la capacitat de moltes persones per tirar endavant, trobar espai per pensar en altres i ser solidàries, i fins i tot transmetre’ns una forta positivitat, malgrat tot el que hem viscut.

Taller: Cura i família. Compartint experiències amb cuidador/es familiars

Avui, l’excusa per poder-nos trobar algunes de La Colla és col·laborar amb la recerca CUMADE i del Cicle “Envelliment i necessitats de cura. Una qüestió social i política” que s’organitza al Palau Macaya.
De la mà de Carlos Chirinos, Montse Soronellas, Marta Pi i Xabier Ballesteros (investigadors de la URV) hem participat a un grup focal online (quin remei!).
Es tractava de d’explicar què ha suposat la COVID i el confinament a les persones que cuidem o hem cuidat d’un familiar.
Érem unes quantes de La Colla, però també havia persones d’altres indrets de Catalunya.
Ha estat interessant conèixer altres realitats, i també poder-nos escoltar, que feia temps que algunes no ens trobàvem.

Algunes ens ajuntat, amb totes les distàncies i precaucions a “La Lola”, el casal associatiu Lola Anglada.

Trobada per pensar com seguim estant en mig de la pandèmia

Avui, ens hem trobat unes poques, per saber com estem, i com estan cadascuna de les cuidadores i cuidadors de La Colla. Hi ha hagut situacions molt doloroses…

Hem comprovat que la gent de La Colla ens enyorem i ens necessitem.
Sabem que no serà fàcil, però hem fet vots per retrobar-nos passat l’estiu.
Si el PROCICAT ens deixa, clar!

Sentiments contraditoris

Crec que la meva mare m’ha condicionat, podria dir quasi totalment, la meva vida des de molt jove. Sense ser ella conscient, d’una manera o d’una altra, ha tingut sempre massa dependència de mi i, en conseqüència, jo també d’ella.Anna RM
Quan va morir el meu pare jo tenia tant sols 17 anys. Llavors la meva mare va ser incapaç de reaccionar, sent encara bastant jove (54 anys) i en perfecte estat de salut. No va saber, o no va poder, superar la mort del seu marit i afrontar la situació refent a la seva vida independentment de mi, sinó al contrari; tot el seu mon vaig ser jo. No obstant, el fet de ser filla única i no tenir gaire família crec que va contribuir també a que ella tingués aquesta dependència i es refugiés en mi. Jo no desitjava altra cosa que ella fos feliç, però també que es donés compte que jo tenia dret a fer la meva vida i que jo era jove, cosa que no volia dir que em descuides d’ella.
Per la meva banda, jo estava bastant lligada a ella, ja que em trobava molt sola sent filla única i no vaig tenir mai ningú que assumís la figura del pare. Al principi jo trobava natural compartir la meva vida amb la mare, ja que sortia molt amb ella: compres, cinema,…inclús les vacances, etc. Com dic, jo tot això ho trobava molt natural però, mica en mica, els meus sentiments van anar canviant ja que notava que tenia la necessitat de començar a tenir una mica més de vida pròpia i independència. En aquella època jo treballava bastant ja que, a més de l’horari normal d’oficina, sempre procurava fer alguna cosa més, com donar classes, etc. i estudiar al mateix temps. Necessitava que el temps que em quedava lliure fos per mi. Tenia moltes ganes de viure la vida; si bé, quan sortia, em sentia una mica culpable de deixar-la sola ja que, si no era amb mi, la meva mare pràcticament no sortia. Jo sentia que així no maduraria prou, ja que no podia tenir la meva independència i havia de comptar amb ella per tot. El meu desig i somni era marxar a treballar a l’estranger i vaig haver de deixar passar les oportunitats per no deixar-la sola.
M’he sentit durant molts anys traumatitzada, però no vaig saber reaccionar i alliberar-me d’ella, en el bon sentit de la paraula, fins el punt de que quan em vaig casar ella va venir a viure amb nosaltres, amb el consentiment del meu marit, es clar. Ella ho va trobar natural i jo també (cosa que jo, a hores d’ara, no ho trobo tan de normal). No obstant, els temps han canviat molt, i ara resulta impensable que una parella s’emporti la mare a viure amb ells, per molt viuda i sola que estigui.
La convivència amb ella, sempre al meu costat, per lo bo i per lo dolent (ja que reconec que també m’ha sigut de gran ajuda, doncs no he necessitat mai tenir cangurs quan tenia els fills petits), ha sigut, no obstant, contradictòria ja que, per una banda per a mi era impensable deixar-la sola, però per l’altra, la contínua presència d’ella i la falta d’intimitat, per molt bon caràcter que ella tingués, em va anar provocant, a còpia d’anys, situacions d’estrès, esgotament emocional, frustracions, retrets a ella, queixes, males cares, etc.
Finalment, tots sabem lo que es tenir una persona depenent al teu càrrec, si bé en el meu cas, al agafar-me amb un esgotament físic i mental de tants anys, la situació se’m feia desesperada al tenir menys vida pròpia encara i veure la tensió que es creava a casa i amb la família. La meva obsessió era tan gran que no podia evitar reaccionar malament i retreure-l’hi que m’havia condicionat i frustrat la vida, lo qual em provocava sentiments de culpabilitat, em reconeixia com a mala filla, etc.
Ara ja fa 18 mesos que hi és a una residència. Al moment de concedir-nos la plaça jo encara vaig dubtar, però hi vaig accedir per la situació insostenible a casa i el mal ambient que s’hi vivia. Sentia que, aquesta vegada, havia de triar: o ella, o el meu marit i fills. La decisió va ser clara.
La sensació que es viu al principi i també desprès és una mica dura, ja que sents que l’has abandonat en els seus últims dies. Sabia que ho havia de fer per la impossibilitat física i mental que se’m presentava i que, de retruc, arrossegava la meva família. Quan la mare em preguntava quan aniríem a casa jo sortia destrossada. Ara ja m’ho miro amb més calma ja que hi vaig quasi a diari i intento completar les mancances de la residència que, dit sigui de pas, son bastants. La trec a passejar, la portem a dinar a casa generalment un dia a la setmana, etc.
La meva mare acaba de fer 98 anys. De moment, encara em coneix i veig que quan em veu li canvia la cara. Jo també em sento més bé amb mi mateixa ja que, al poder gaudir al final d’una certa llibertat, sense descuidar-me d’ella en cap moment, la tracto amb molt més afecte i no li he fet més retrets… Com diuen els meus fills m’he independitzat al mateix temps que ells.
Anna R.M.