A les vacances al llac,
la vida sempre ens sorprèn
a pesar de circumstàncies
de vegades injustes,
amb la sortida del sol
que desprèn una llum
tènue i senzilla
fent sentir la joia de viure
al naixement
de la vida
Crec que fa ja uns 15 anys, que ens varem reunir unes quantes “amigues” que varem anar al col·legi juntes, no ens haviem tornat a veure des de llevors, devia fer més de 40 anys, naturalment no ens semblavem gens a aquelles noietes de 15, 16 i 17 anys que teniem quan varem acabar el PreUniversitari…
I va passar el que acostuma a passar en aquestes situacions, i és que no teniem res a dir-nos, i per això una va dir: doncs expliquem QUÈ SOM.
Una era una metgesa molt important a Bellvitge, l’altre advocada, l’altre economista treballant per la Generalitat, i va arribar el meu torn i no se’m va ocòrrer altre cosa que dir SOC BONA PERSONA… jajaja, es van quedar molt parades i suposo que no ho van entendre, però per mi és el millor títol que puc tenir.
Cada mes espero amb moltes ganes la reunió de La Colla, perquè tot i que totes son diferents, per mi tenen un denominador comú molt egoista, que és la possibilitat de sentir-me estimada, però aquest dia 27 va ser diferent, va venir la meva amiga des de sempre, diria que fins i tot des d’abans de néixer, la Núria Casajuana, per explicar-nos una miqueta el Tai-Xi, doncs ella dona classes a diversos centres d’Osona, ja que ella viu a una casa de pagès a Orís.
Va estar magnífic perquè ens ho explicava d’una forma senzilla i fàcil d’entendre, quasi bé com si es tractés d’un pas de ball.
També ens va donar unes nocions de Jin Shin Jyutso, una forma de guarir-se un mateix, fent una suau pressió sobre els dits de les mans, ja que cada dit te lligams amb determinats òrgans.
Ara ja ho sé.
Ara que se m’acosta la vellesa ho sé.
M’ho ha ensenyat, amb paciència i errors,
la pròpia vida, la seva capa d’anys, que jo carrego.
He descobert la trampa de l’enigma,
la solució al problema que ens fa de corol•lari,
la sortida millor del laberint,
el camí que em cal triar en cada cruïlla.
Ara ja ho sé.
Ara amb la mort a la vora ho sé prou bé:
m’ha salvat estimar-te,
em salva cada dia, cada hora del dia;
nàufrag o pelegrí, penitent o corsari,
m’ha salvat estimar-te
exactament igual
com un foc en la nit
-que no és només calor contra glaçada,
que no és només la llum contra la fosca,
que no és només un punt de referència-.
Foguera primordial, en tu conservo
la meva intel·ligència de les coses
i l’exacta mesura dels meus límits.
Per poder ser qui sóc:
m’ha salvat estimar-te.
Escrita per DANIEL NOMEN, professor ensenyament mitjà
Avui, la meva mare compleix 94 anys, l’ha felicitat molta gent, però ella no se n’adona. El meu fill li vindrà a fer-l’hi una abraçada al vespre, però ha posat un escrit al Facebook que crec que explica la gran estimació que té per la seva àvia:
Avui la meva estimada àvia compleix 94 anys! És difícil descriure les sensacions que em venen al cap pensant en ella… Però moltíssimes felicitats àvia!
Per desgràcia, encara que li repeteixi cent cops, al cap de pocs segons no se’n recordarà… És trist pensar que puc gaudir de la meva àvia, de la dona que és ara, però ella no pot gaudir de totes les coses meravelloses que li passen i que em passen a mi.