Volia compartir amb vosaltres el viatge que he pogut fer.

Després de molts anys s’ha complert la meva il·lusió: anar al poble on va néixer la meva mare, Castell de Ferro (Granada). M’hagués agradat trobar algú de familiar, però això no ha estat possible. La meva mare va morir quan jo tenia cinc anys. Després va venir la guerra i no vaig tenir cap contacte amb la seva família.

Amb el meu marit no hi vàrem poder anar, ja que quan ho haguéssim pogut fer, es va posar malalt. Vaig dir als meus fills que l’últim que volia fer era aquest viatge i que després ja em podria morir!

Continua llegint →

103 son los años que el pasado día 19 cumplió mi madre, hace poco más de un año que está en una residencia y fuimos a celebrarlo allí. La animadora de la residencia preparó la sala con letreros de felicitación y guirnaldas para la fiesta, rodeada de familia, amigos, compañeras de residencia, las cuidadoras y las hermanas, daba la sensación de  que se lo estaba pasando bien, sopló las velas le cantamos el cumpleaños feliz y a continuación se repartió el pastel y otros dulces.

Me hace especial ilusión tener una madre tan mayor y poder disfrutar de ella, ya que su estado físico y mental no está demasiado deteriorado, ojalá también podamos celebrarlo el próximo año. 

Cementerios de BCN me ha comunicado el traslado urgente de los restos de mis familiares, debido a un movimiento de tierras que obliga a derrumbar varios columbarios. Presenciarlo, me ha removido muchos “posos” que estaban como dormidos.
Me ha aliviado releer este texto extraído de libro: “LA MADRE (la tuya y la mía)” de J.M. Alimbau:

• ¡Gracias, madre! Tú pusiste en marcha y diste cuerda y movimiento al motor-reloj de mi corazón, de mi vida y esperanzas.
• ¡Gracias, madre! Tú entrelazaste mis venas entre vigilias y sueños; y que me ofreciste tu sangre, tu genética, tu vida.
• ¡Gracias, madre! Tú me diste un cerebro, asiento de las Continua llegint →

Desde que naciste, con tu cabeza apepinada y vestido con los olores del Barça, intuí que serías para mí el nieto más querido, y por postres me hicieron tu madrina. Siempre has tenido para mí un cariño especial y yo para tí.

Te casaste también con una chica muy especial, le has transmitido el cariño que me profesas y esto me hace quererla más. Tú sí que la quieres mucho, nunca dejes que el amor se vaya. En la vida hay infinidad de contratiempos, los dos bien unidos los superaréis siempre con el cariño y el diálogo.

Mis biznietos, que son tus hijos, me dan vida y alegría, para seguir viéndoles y crecer.

Con los hijos se sufre, pero con los nietos recoges todo lo bueno, y si llegas a tener biznietos la alegría es mucho mayor.

El 29 d’abril va fer 3 anys que vam ingressar al Vicenç a la residència, en fa catorze que té Alzheimer. Va ser una situació de molta angoixa haver-me de separar del meu estimat . En el meu cas el Vicenç ja no tenia consciència i jo crec que no ho va sentir. Tant jo com els nostres fills vam viure uns dies de molta tristesa , també perquè costa molt arribar a prendre aquesta decisió , que va ser dolorosa i esgotadora per les diferents circumstàncies.

Ara han passat tres anys, vaig a veure’l gairebé cada dia i a donar-li el dinar o el sopar per poder ser una mica més útil, mimar-lo i mirar-lo per veure algun senyal de reacció, com un somriure, o alguna paraula o un so. Està molt tranquil i sembla relaxat. Menja bé, quan se li acosta la cullera obre la boca i sembla que menja de gust.

Quan marxo el deixo a l’habitació, ben assegut a la seva cadira, estiradet i en una posició còmode i que el vegin des de la recepció. Aleshores me’n vaig sense mirar-lo, m’acomiado dels amics residents que em coneixen i surto de la planta..

Arribo a la porta principal i respiro profundament. Miro el carrer ple de vida, d’arbres i de cel, i penso: ara canvia, intenta no estar trista, viu la nova situació i accepta-la.

Cada dia que passa sento que estic millor i que el meu cap no pensa tant en coses negatives. Procuro distreure’m i sortir a veure coses boniques i recolzar-me amb la meva família i amics que sempre m’ajuden.

Avui vaig a veure el mar de Barcelona amb autobús, la primera vegada aquest any.

Està preciós, l’horitzó amb la seva ratlleta separadora del mar i el cel, els diferents colors blaus i les onades petites trencant sobre la sorra daurada i neta i amb els solcs que han deixat els estris de neteja.