La vida transcurre muy deprisa, no te da tiempo pensar o hacer lo que hubieras querido ser o hacer lo que hubieras querido hacer y sólo ahora que el tiempo ha pasado, recuerdas y te arrepientes de no haber podido hacer y ser toto aquello que habías pensado.
*****************
El dia 18 de gener d’enguany, la meva vida va canviar totalment i va ser un canvi molt positiu. A la meva parella li van diagnosticar un càncer.
Tot i que el terme espanta molt i que no estem preparats per a la malaltia, vaig començar a entendre que havia de viure realment la vida, gaudir de cada moment i entendre que la paraula càncer es vida.
No em podia enfonsar, havia de ser el pilar bàsic de la meva parella. Així que primer vaig començar a entendre el que volia dir càncer i vaig llegir llibres per informar-me’n. També havia de buscar recursos per afrontar la situació i viure la malaltia com la història més maca del món.
Com a parella, havia de buscar algun recurs per poder expressar les meves pors, un lloc on no existís la malaltia i on pogués expressar les meves emocions: riure, cantar, plorar, ballar… Així que, mitjançant un gran professional i amic, vaig trobar un espai on els qui vivim amb una persona que té una malaltia, ha patit un accident o ha perdut un ser estimat ens sentim cuidats: l’escola de cuidadors.
Ahir vaig entendre que ara tenia a la vida una doble funció: parella sentimental i cuidadora. Vaig entendre el concepte de cuidar. Moltes persones que som cuidadors no ho sabem realment i no són conscients de la importància de la nostra tasca.
Amb aquest escrit vull reconèixer la gran feina que fan tots els cuidadors i que la seva implicació amb el malalt és un acte d’amor, de generositat, de valentia i de gratitud.
MARTA PAGÈS I LLINÀS Barcelona
La Vanguardia 12/05/2018
En petit grup la Cristina, la Conxa i jo vam visitar el Palau de la Generalitat.
El que s’acostumava a fer éra visitar la Capella de Sant Jordi en aquest dia tan senyalat, encara que aquest any al no haver govern no hi havia festa com els altres 
anys.
Feia temps que no hi anàvem i després de fer una hora de cua, ja que hi havia molta Continua llegint
Quan travesses a la primavera els carrers de l’Eixample trobes a les cantonades l’arbre de l’amor o arbre de Judea, primer són de color de rosa. solament uns pocs dies, després amb la seva evolució van surtin les fulles de color verd.
Vaig sortir de casa i em vaig trobar davant d’un d’aquests arbres i hagué de parar i fer-li una fotografia (cosa poc habitual amb mi), de tan bonic que el vaig veure.
Des de sota d’aquest arbre vaig obtenir un moment de felicitat visual, un raig de bellesa. A vegades tens les oportunitats a prop i no saps aprofitar-les.
Una mica d’història Arbre caducifoli de talla petita, a principis de primavera es cobreix de flors roses que apareixen abans de les fulles que són simples i alternes, surten sobre les branques i també sobre el tronc. Els fruits són llegums, penjants i molt nombroses, maduren el juliol i romanen a l’arbre fins a la següent floració.
Fa anys potser uns 20 que el Vicenç en va regalar una palmera, esvelta, petita i molt bonica, sabia molt bé com m’agradaven les plantes i les flors. Cada any perdia alguna fulla i en tornava a néixer un altre de nova, fins i tot, de tant en tant, florien unes petites branquetes amb flors grogues, això anava passant any darrera any.
De cop i volta la planta es va assecar, un pal sense vida, segurament és una causalitat però ha estat just en aquest moment que el Vicenç ja no hi era.
Quan vaig adonar-me´n, em vaig quedar ben parada i tingué una sensació ben estranya a vegades les coses més senzilles són les que fan unes emocions més grans.
La Palmera s’anomena Chamaedorea Elegans, no és un arbre, és una herba gegant, el seu tronc es viu “estípit” el resultat del que queda de les seves fulles antigues.