Arxiu de l'autor: Lidia M

Petit recull

Publicat el per
Respon

Avui, com moltes vegades, he fet endreça d´uns calaixos i he trobat una llibreteta (de les quals sóc aficionada), he mirat la data i naturalment he llegit el contingut que és el que segueix:

Et trobes amb moltes situacions diferents quan entres en el món de tenir un familiar amb una malaltia greu com és l’Alzheimer i a més a més si és el teu marit amb una edat encara jove i has de fer de cuidador principal.

En primer lloc és un desconcert total veure a la teva persona estimada en situacions inhabituals, com per exemple no tenir ganes de fer cap feina, excitar-se molt per qualsevol motiu, com una empenta dins d’un autobús, o simplement no seguir-li la corrent. Quina cosa tan difícil seguir la corrent a aquests malalts i quan costa de saber-ho i aplicar-ho. Continua llegint →

L’amic, l’amiga

Publicat el per
1

50 nadales

Perquè els amics els trobes al llarg del teu camí

i tries d’entre tots aquell que més t’agrada,

trobar un amic o amiga fins l’hora de partir

és com trobar la joia més gran i més buscada.

Perquè l’amic, l’amiga, t’entenen i els comprens

i amb tu compartiran les il•lusions que estrenes,

l’amic, l’amiga són, si et trobes indefens,

les ales per volar i remuntar les penes. Continua llegint →

“El caminant” de Hermann Hesse

Publicat el per
1

El caminante de Hermann HesseEm van regalar un llibre “El caminant” de Hermann Hesse, un novel·lista, poeta i pintor i també filòsof, que en aquest cas escriu petites històries acompanyades d´uns dibuixos fets per ell mateix. Com és d´impressionant llegir en un llibre el que tu penses i no saps expressar i molt menys escriure i nosaltres com a cuidadors tenim aquests sentiments en moltes ocasions. En una de les seves narracions i resumint, escriu :
Vol començar a ploure, hi ha un tipus de clima plujós que és refrescant i alegre però el d’avui no és així. La incertesa i el mal humor regnen en el cel. Res està bé, res no sona bé. Res no alegra ni reconforta. No hi ha remei per a això. Si vols escoltar els murmuris, aguanta els udols. Si acceptes l’arribada dels rajos del sol i les seves boniques fantasies has d’acceptar la ronya i el tedi. Digues que si a tot. No evitis res, no et menteixis a tu mateix…
Així era llavors quan tenia vint anys, així és avui i així seguirà fins que tot acabi. Sempre. Una vegada i una altra. Dies com aquests són el preu que haig de pagar per la meva volguda i preciosa vida…
I malgrat això seguiré vivint i seguiré estimant la vida…

Coure llegum a casa

Publicat el per
Respon

En el moment actual que cal tornar a reprendre antics hàbits, crec que el llegum  potser una solució bona per la salut i també per la butxaca.

Seguint unes normes molt senzilles s obtenen uns resultats bons, ja que al bullir el llegum a casa comporta també aprofitar el suc per fer sopes, escudelles , arrossos, etc.. ( a  València fan l’arròs al forn amb el suc del cigrons). Continua llegint →

Al cap de tres anys de residència d’en Vicenç

Publicat el per
3

El 29 d’abril va fer 3 anys que vam ingressar al Vicenç a la residència, en fa catorze que té Alzheimer. Va ser una situació de molta angoixa haver-me de separar del meu estimat . En el meu cas el Vicenç ja no tenia consciència i jo crec que no ho va sentir. Tant jo com els nostres fills vam viure uns dies de molta tristesa , també perquè costa molt arribar a prendre aquesta decisió , que va ser dolorosa i esgotadora per les diferents circumstàncies.

Ara han passat tres anys, vaig a veure’l gairebé cada dia i a donar-li el dinar o el sopar per poder ser una mica més útil, mimar-lo i mirar-lo per veure algun senyal de reacció, com un somriure, o alguna paraula o un so. Està molt tranquil i sembla relaxat. Menja bé, quan se li acosta la cullera obre la boca i sembla que menja de gust.

Quan marxo el deixo a l’habitació, ben assegut a la seva cadira, estiradet i en una posició còmode i que el vegin des de la recepció. Aleshores me’n vaig sense mirar-lo, m’acomiado dels amics residents que em coneixen i surto de la planta..

Arribo a la porta principal i respiro profundament. Miro el carrer ple de vida, d’arbres i de cel, i penso: ara canvia, intenta no estar trista, viu la nova situació i accepta-la.

Cada dia que passa sento que estic millor i que el meu cap no pensa tant en coses negatives. Procuro distreure’m i sortir a veure coses boniques i recolzar-me amb la meva família i amics que sempre m’ajuden.

Avui vaig a veure el mar de Barcelona amb autobús, la primera vegada aquest any.

Està preciós, l’horitzó amb la seva ratlleta separadora del mar i el cel, els diferents colors blaus i les onades petites trencant sobre la sorra daurada i neta i amb els solcs que han deixat els estris de neteja.