Quant a Anna M H

Vaig néixer el febrer del 1938. Durant la guerra i enmig d'un bombardeig. Em vaig casar amb en Jordi el gener del 1962. Vam tenir 5 fills i ara tenim 13 néts. A Barcelona, només s'hi està un dels 5 fills, la resta s'estan a Cardedeu, Manresa i Andorra. Alguns ens telefonen cada dia i els caps de setmana, ara l'un ara l'altre ens vénen a veure i a fer companyia.

“L’Alzheimer no sempre comença amb un transtorn de la memòria”

Aquest és el títol d’una notícia que ha aparegut avui, dia 17 de maig de 2011,  a tots els mitjans de comunicació: diaris, ràdio i televisió i és el resultat d’un estudi que ha fet un equip d’investigadors de la malaltia d’Alzheimer, de  l’Hospital Clínic de Barcelona, coordinats pel doctor Albert Lladó.

Els resultats de la investigació són  importants   perquè sembla  que no només un transtorn de la memòria  pot ser el factor decisiu per detectar aquesta malaltia; segons es desprèn de la notícia, la pèrdua de visió, de  capacitat auditiva o un canvi de comportament poden, també, ser factors  indicatius de l’inici de l’Alzheimer.  

Si us interessa la notícia podeu ampliar la informació a la següent adreça:

http://www.idibaps.org/actualitat/noticies/5960/la-memoria-pot-no-ser-el-primer-simptoma-en-la-malaltia-dalzheimer-dinici-primerenc

 

La darrera excursió

Ahir, jo era a Maçaners i  va ploure tot el dia, però no va ser una pluja torrencial; va ser una pluja fina i persistent, d’aquella que amara la terra i ajuda a esclatar la primavera. Els camps han reverdit i el bosc és ple d’anemones, pa de puput, jueus, gencianes, botons d’or… Sembla que la muntanya es prepari per fer-te una bona acollida… La pluja em va  suggerir aquella bonica poesia d’en Josep M. de Segarra :

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina:
Quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se’n va
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Avui, Jordi, amb els fills, els néts i bona part de la resta de la família hem fet la darrera excursió amb tu. Quantes vegades l’havíem fet aquesta passejada! Tot passant per cal Nanjo, cal Marjot, cal Gràcia i cal Josepet i travessant els boscos i les torrenteres arribàvem a la plana de Guit i des d’allí enfilàvem cap al cim del pedruscall, on asseguts contemplàvem, llargament extasiats, tota la panoràmica: en primer terme, el Pedraforca i la serra del Cadí; un xic més  enllà el Catllaràs, encara més enllà el Ripollès amb Mongrony i el Pedra picada i en darrer terme, el Pirineu amb el Puigmal, el Taga… a sota nostre, com un poblet de pessebre: Maçaners.

Que n’és de misteriós formar part d’aquesta meravellosa immensitat. Et sents tan poca cosa , tan petita…

Aquest matí, la caminada duia de música de fons la gatzara dels néts, els ocells que cantaven enfollits buscant parella i preparant llur niu i el soroll de l’aigua baixant amb força pels torrents. Quan hi hem arribat, les boires ho embolcallaven tot, però a poc a poc s’han anat obrint, com si sabessin que s’havien de dispersar, i hem pogut dir-te l’últim adéu entre els núvols de cotofluix i el cel blau que emmarcaven tota la panoràmica.
Les teves cendres han voleiat per sobre dels pins i, empeses pel vent, vés a saber si  a Coll Pan trobaran les d’en Josep Maria  o al cementiri de Sant Llorens  l’Alfred…

T’hi hem vingut a portar tota la colla i ha estat molt emotiu… contemplar-los a tots m’ha reconfortat. Em faltes tu i aquest buit no es podrà omplir mai, però m’has deixat ben acompanyada amb els fruits del nostre amor i de la nostra vida de parella.  Ara, quan mirem cap “els Guixers” pensarem que planes amb llibertat per les, tan trepitjades  i conegudes, muntanyes del voltant del nostre estimat Maçaners.

Segons en Jordi, nebot, Va ser un dia lluminós, com el record que es mereix, pels temps a venir, el tiet Jordi”.

Anna M.

Barcelona, 8 de maig de 2011

“Mai més” (continuació i punt final )

El 15 de novembre de 2011, vaig escriure un text que titulava “Mai més” i que acabava dient: “Jo, en el nostre cas, ja no sé si en queden gaires més de llençols per perdre…”Avui, 23 de març, constato que sí, que encara en quedava un de llençol per perdre, el definitiu…

En Jordi ens va deixar el dia 17 de març. Ens va deixar per sempre, després de quatre mesos en què se li van anar apagant els minsos senyals de connexió que li quedaven quan li parlàvem o quan li fèiem un petó.

Ara, a la nit, quan em fico al llit, ja no li puc agafar la mà ni acostar-m’hi per sentir la seva escalforeta. La seva banda és buida i freda i res no em pot consolar d’aquesta buidor ni d’aquesta fredor.

Se n’ha anat envoltat de la nostra presència i del nostre amor, suaument, lentament, tranquil·lament…

Ell ho va donar tot per la família i pels amics, és recordat per tothom pel seu bon fer i per la seva bonhomia i és per això que els qui l’estimem el recordarem i pensarem que “Ningú no mor mai completament, mentre hi hagi algú per recordar-lo”.

El recordarem sempre!

Destí d’una dona de poble

Aquí teniu el títol d’un nou llibre que acabo de llegir: “Destí d’una dona de poble”.
Tatiana Kuzminskaia, germana petita de la dona de Lev Tolwstoi, el va escriure sota el seu mestratge.¨
És una meravellosa narració de la vida d’Aníssia, una dona de poble, a través de la qual coneixem com vivien la majoria de les dones russes del segle dinou.
La vida d’Aníssia és plena de privacions i d’humiliacions i també de pietat i d’ estimació envers la família i el marit.És un cant a l’amor i hi queda palès com són, en general, de fortes i valentes les dones.
“Destí d’una dona de poble” és una novel·la/narració breu trista, que colpeix, però que després de llegir-la i d’identificar-me en les penúries i entrebancs de la pobre Aníssia m’ha servit per aprendre a relativitzar, un cop més, la meva dura situació.

PETONS DE DIUMENGE

  Avui tinc ganes de parlar d’un llibre que m’ha agradat molt.

“Petons de diumenge” de la Silvia Soler. És el premi Prudenci Bertrana  de l’any 2008, però jo no l’he descobert fins ara fa pocs dies.

Si no l’heu llegit i no el voleu comprar, aneu a la biblioteca i demaneu-lo al servei de préstec.  S’ho val.  M’ha agradat molt.  M’ha enganxat, que diuen els nanos… 

La Valèria és una dona ja gran que sap que té els dies comptats (és afectada d’un càncer irreversible)  i a través dels seus records , del seu diari escrit, de les cartes que conserva d’una amiga, l’Elisa i  dels punts de vista dels seus fills i amics,  ens narra la història d’una de les dones que van viure  els anys de la Dictadura franquista amb tota la repressió ambiental i religiosa que això va repesentar. No us penseu, però, que és un llibre on es parli de política, ni que sigui un pamflet.

A través de la vida que escullen els dos personatges principals, la Valèria i l’Elisa, descobrireu com busquen, cadascuna a la seva manera  i segons el seu fer, la felicitat.

L’obra se situa cap al començament dels anys 40 i arriba fins als nostres dies.

Heus aquí algunes frases que s’han dit en comentar-la:

“És una novel·la tendre plena de sentiments i gens ensucrada”

“És un llibre senzill, de persones senzilles, però gran en sentiments i sesacions”