Quant a Anna M H

Vaig néixer el febrer del 1938. Durant la guerra i enmig d'un bombardeig. Em vaig casar amb en Jordi el gener del 1962. Vam tenir 5 fills i ara tenim 13 néts. A Barcelona, només s'hi està un dels 5 fills, la resta s'estan a Cardedeu, Manresa i Andorra. Alguns ens telefonen cada dia i els caps de setmana, ara l'un ara l'altre ens vénen a veure i a fer companyia.

REFLEXIONS A L’ENTORN DE NADAL

 

Som a 14 de gener. La celebració de les festes de Nadal, Cap d’any i Reis s’han acabat,   ja han quedat enrrere, però en recordar-les i fer-ne un balanç vull  fer-vos partícips, en primer lloc de la satisfacció que em va produir  el fet de poder compartir amb tota la “colla” l’anticipació de Nadal amb la festa que vam celebrar el dia 19 de desembre i en segon lloc, del balanç de com m’han anat aquests dies, a mi  particularment, des de dos vessants diferents: des del  vessant familiar i des del vessant politico-social.

En referència a com m’han anat en el vessant familiar, tot partint de la base que pertanyo al grup dels mortals que consideren que l’ampolla és mig plena i no mig buida,  dono gràcies de com les hem pogudes celebrar. M’ha faltat la presència física d’en Jordi i aquest buit no el podré, ja mai, omplir, però he d’aprendre a acceptar-lo…L’hem tingut present en el nostre record; he pogut gaudir de la companyia dels fills, dels néts i de la família en general; hi ha hagut harmonia; hem pogut parar la taula ben parada i de moment, tot i que les retallades i la crisi afecten tothom, podem anar-nos-en sortint i és per això que  no em queixo.

Ara bé, en el vessant político-social sí que no puc veure l’ampolla mig plena. Ho sento molt, però la veig mig buida o buida del tot…Estic espantada. Em sembla que som en un carreró sense sortida i això sí que em preocupa i molt. No hi entenc ni de política ni d’economia, però la situació que vivim és com “un peix que es mossega la cua” com diem col·loquialment. Em preocupa, i molt, que cada vegada hi hagui més deute, més impostos per poder fer fron al deute; més petites i mitjanes empreses que no puguin treballar perquè els bancs i caixes han tancat l’aixeta i es veuen obligades a tancar la “barraca” i els treballadors a mal cobrar i a mal viure amb la paga de l’atur…Com s`ha de fer per crear llocs de treball en comptes de destruir-los? Com i què s’ha de fer  per acabar amb aquesta situació? Què s’ha de fer amb la corrupció i l’estafa que ho domina tot?

Em sembla que ni els que hi entenen ho tenen gaire clar i això sí que em preocupa i m’angoixa.

M’angoixa veure les cues de la gent anant a recollir menjar; m’angoixa veure els indigents, cada vegada més nombrosos, dormint a l’interior dels caixers; m’angoixa veure la gent pidolant agenollats i amb cartellets de “tengo hambre, por favor ayúdeme!” penjant del coll, cosa que per altra banda et fa desconfiar; m’angoixa veure la gent com, amb un ganxo, arreplega les bosses de dins dels contenidors i les furga per veure’n el contingut i aprofitar-ne quelcom; m’angoixa veure les velletes del meu barri (que anys enrrera, anaven a comprar netes i polides amb el seu cistellet) despentinades, mal vestides i empenyent el carretó d’anar a comprar que fan servir de caminador….M’angoixa la quantitat de guerres i matances i lluites en què és immers el món en l’actualitat i és en aquest sentit que no puc veure l’ampolla mig plena , sinó mig buida o  ben buida…

Quin món estem creant? Això és l’estat del benestar i de la igualtat d’oportunitats a què aspiràvem? Per això vam lluitar tant? Perquè hi ha hagut aquesta regressió tan bèstia? Tan malament ho hem fet?

No vull, però, acabar amb tant desànim. Les petacades serveixen per remuore consciències i despertar els adormits; ha d’haver-hi, hi haurà un canvi. Costarà, però ens en sortirem, ens n’hem de sortir!


Al final de l’escapada

No em digueu pesada, però un cop més em faig ressò dels bons documentals que fa la nostra televisió. Aquest cop us en recomano un de titulat “Al final de l’escapada”.

El film narra els últims mesos de la vida de Miguel Núñez , “un heroi del nostre temps” , segons el va definir Vázquez Montalban, i la manera com encara “el final”, coherent, lúcid i sarcàstic fins al darrer minut.

Miguel va mantenir fins a l’ultim alè, la seva fe en la justícia social i deia. “Si no hay libertad de morir no hay libertad de vivir”

Busqueu a internet:  Sense ficció, “Al final de l’esacapada” Miguel Núñez i hi trobareu el video. Una lliçó de com empredre, serenament, “el viatge final”

La segona trobada del curs

Avui, dia 24 d’octubre, hem fet la segona trobada del curs que comença. A la primera, jo no hi vaig poder anar, però avui sí,  i  hi he tornat a trobar   tota “la colla”. Ha estat gratificant veure com estàvem tots i totes de satisfetes de poder-nos retrobar, d’expressar quina era la nostra situació i què n’esperàvem i què ens aportaven les trobades. Hi ha hagut propostes de cara al curs que hem iniciat, i bàsicament, tothom ha coincidit en què era molt reconfortant ser acollit amb estimació  i poder constatar que tots sentíem  com a propis els problemes que es presentaven i els consells o recomanacions que anaven sortint per a solucionar-los. Avui hem acompanyat en el dol  la Maria Dolors Lacomba que se li ha mort el marit i  la Montserrat Rabasa que se li ha mort la cosina, germana, veïna…Quin respecte i quina comprensió hi ha hagut envers dues situacions d’acceptació de la mort tan diferents!  Quin caliu!   

Quan en acabar la trobada, a la parada de  l’autobús, mentre tres o quatre l’esperàvem, hem repassat com havia anat la reunió,  hem  constatat com, al llarg de tres o quatre anys, havia anat canviant la situació personal de cadscun  de nosaltres i com ens hi hem hagut d’anar adaptant.

Al llarg d’aquests anys més d’un membre de la colla s’ha vist obligat a ingressar la mare o el marit en una residència geriàtrica i d’alguna manera hem anat compartint una mica el trauma personal que aquesta nova situació li comportava i  el  sentiment de culpabilitat que podia generar aquesta determinació, aspecte que ha quedat  reflectit en més d’un escrit; altres, tristament, han perdut el marit, com ara jo, i d’altres continuen amb la lluita diària i constant d’anar resolent tots els problemes que es van presentant.

He estat rumniant i he vist com n’és de diferent, per a cadasdú,  l’acceptació  que  fem de la malatia i de la mort d’un ésser estimat. De l’acceptació de la malaltia n’hem anat parlant en diverses ocasions,  però de la mort, en general, no se’n parla. La mort sovint és un tabú i  no en parlem  gaire o gens en segons quins cercles i a mi, particularment, em sembla que caldria fer-ho. No sé què n’opineu vosaltres, els qui llegiu l’escrit, si és que el llegeix algú…

Hi ha força bibliografia que ens pot ajudar a superar aquest tabú. No parlo de llibres d’autoajuda. Parlo de llibres escrits des del rigor  científic, i des de l’experiència personal que ens poden servir per entendre la mort i  acceptar-la , o no, quan arribi i a acompanyar el malalt en aquesta etapa del final de la vida; a mi m’han servit.

Per si us interessa el tema, us dic  el títol dels  que jo tinc i he llegit (no pas amb la pretensió que siguin els únics i els més bons, són,  repeteixo, els que jo tinc). M’agradaria que us fossin útils i si  voleu en podeu disposar.

Vilanova i Vila-Abadal, Maria: La mort, una lliçó de vida? Mediterrània 2005

M. Schwartz: Morrie se’n va ( sobre la manera de viure mentre morim). Empúries, narrativa, 2000

Kübler-Ross, Elisabet; Kessler, David: Sobre el dol i el dolor. Sagarmata. Empúries   2006

Broggi, Marc Antoni: Per una mort apropiada. Edicions 62,2011

Aquest darrer acaba de publicar-se i qui l’escriu <Ha estat promotor dels organismes de bioètica de la Generalitat des del 1990 i actualment és president del seu Comitède Bioètica de Catalunya> i segons les paraules del propi autor:<…atès que un ha d’encarar, tard o d’hora, la possibilitat de morir i de veure morir a algú, convé tenir una idea realista i global de les decisions que acompanyen aquests moments i de quines formes d’ajuda se’ns  podran oferir o podem oferir nosaltres . Els dos exercicis, el d’acceptació del que ve i el de la possible  actuació, són importants.>

Jo, de moment, n’he llegit 4 capítols; són els que, ara,  m’han interessat.

Capítol-1: La vivència de la mort propera.

Capítol-2: La companyia al malalt.

Capítol-8: Dues actuacions bàsiques : evitar el dolor i les mesures inútils

Capítol-9: La bona mort i l’eutanàsia 

Allò que s’hi diu, ho he trobat molt encertat i aclaridor.  

Dilluns dia 17 d’ocubre, a la Contra de la  Vanguardia  en Victor Amela  (periodista) va fer una entrevist a l’autor d’aquesta obra, Doctor Marc Antoni Broggi i  la van comentar. La nostra companya Emmanuelle la va penjar al blog el dia 23. Us recomano  que la llegiu. És  molt interessant.

Què? Qui? Com? i l’Alzheimer

A Catalunya tenim la sort de gaudir d’uns canals de televisió: TV3, El 33, El 3-24, L’infocat etc de molta més qualitat que la resta de canals de l’Estat Espanyol i, si vols, pots trobar-hi  programes molt i molt bons. Avui en citaré un d’aquests que us recomano perquè són sempre molt interessants. És el Què? Qui? Com? Un programa divulgatiu i científic de nivell on s’expliquen de manera entenedora fenòmens i fets importants.

Ahir, per casualitat, al 33, i dins de l’esmentat programa , vaig veure la repetició del que es va emetre el 17 de setembre de 2008 que parlava de L’Alzheimer: “Un President contra l’Alzheimer”. Quan el van passar ja em va semblar molt interessant i avui tres anys després continua vigent i continua aclarint molts aspectes de la malaltia que no tots tenim clars.

El programa aprofita la pel·lícula “Bicicleta, cullera, poma” per explicar què és l’Alzheimer, com evoluciona la malaltia i quines perspectives hi ha de poder-la controlar i combatre.

Amb les dades següents el podreu local·lizar fàcilment:

Què? Qui? Com?, Un President contra l’Alzheimer, 17 de setembre de 2008

Segur que el trobareu interessant

Teresa Guardiola

Ahir, pel canal 33 de TVC, al programa “Singulars” en Jaume Barberà va entrevistar Teresa Guardiola. És metgessa, té noranta dos anys i fins fa poc encara passava consulta”…

Si no vàreu veure el programa, us el recomano. Ella amb els seus “calaixets” ens va fer tota una lliçó de vida digna de tenir present…amb els seus consells, segur que més d’una persona hi torbarà ajuda.

Si voleu recuperar l’entrevista, busqueu a internet : 3 a la carta TV, Singulars, Teresa Guardiola:  programa emès el   13 de juny de 20011. De ben segur que trobareu encertats els  seus consells.