Fa temps, que vaig fent reflexions, cosa que a la meva joventut mai n’havia fet.

És a partir de la malaltia del meu pare, la malaltia d’Alzheimer, de la que vaig ser la primera a adonar-me, no em poso medalles, ni de bon tros, senzillament m’interessava molt tot el que es publicava en els diaris i principalment a La Vanguardia, així com a alguna revista de les que ara es diuen del cor com l’HOLA, ja que en patir aquesta malaltia l’actriu Rita Hayworth es va començar a donar a conèixer.

Aquests articles informaven dels símptomes que la malaltia donava i jo els veia tots reflectits en el comportament del meu pare, la família no es volia adonar-se, ja que em deien “tu no veus que el pare s’està fent gran”, però a 67 anys un home no és del tot gran.

Al cap d’un any i mig, no sé el temps que va passar, el pare va caure malalt amb una malaltia que va ser de difícil diagnòstic, fins que després d’un mes ingressat en una Clínica i sortir-ne sense diagnòstic, la meva germana es va assabentar que existia un equip de metges a l’Hospital de l’Esperança que estava estudiant sobre els símptomes que patia el pare i al final a través del Neuròleg que dirigia aquest equip el van Continua llegint →