Desamor-Amor

PRIMERES NOTICIES RESPECTE A LA MALALTIA
Els temes de salut i medicina alternativa sempre han estat d’interès per mi.
Fa 24 anys (1985), quan vaig conèixer al meu sogre ja tenia i es medicava per Parkinson en primera fase. Davant l’interès de la meva sogra per l’ evolució d’aquesta malaltia en les fases següents, vaig aconseguir força documentació.
Aquesta info incloïa dades de l’Alzheimer perquè un dels orígens d’aquesta malaltia (Alzheimer) es el Parkinson.
En 1996, el meu pare –79 anys aleshores– va presentar els primers símptomes de l’Alzheimer (abans anomenat Demència Senil) de quina malaltia ja n’estava força informada.

ORIGEN DE LA DIFICIL RELACIO AMB EL PARE
Som 3 germanes amb 1 i 3 anys de diferencia. L’antagonisme entre el meu pare i jo ja venia des de la infància de la que recordo perfectament que gairebé ens amagàvem per no veure’l la meva germana mitjana i jo, doncs ens castigava amb molta duresa. També recordo les vegades que la mama s’amagava per plorar i com la iaia (mare d’ell) ens feia costat. La mama ens donava 1,- pesseta per cada petó que li fèiem. També recordo molt bé com ell no em va protegir en un cas d’assetjament d’un amic seu i tampoc va fer res quan aquest “ amic“ li passava també la mà per la cama de la mama. Per gelosia una vegada va voler pegar la mama i a partir de la meva defensa ja no em podia ni veure.
La meva germana mitjana es va quedar embarassada amb 18 anys i pràcticament la va fer fora de casa, acusant la mama d’aquella desgràcia i de tot el que li passava.
La família també li va donar l’esquena per aquest i d’altres comportaments inacceptables.
Paradoxalment, era molt estimat i apreciat per companys, alumnes i amics.
L’odiava però el respectava.
El caràcter del meu pare i la meva relació amb ell es va transmetre al meu primer marit, d’esperit molt dominador.

TASQUES QUE VAIG ASSUMIR
Vanitós, egoista, dèspota, tirà, maltractador psicològic i obsessiu-compulsiu. La salut de la mama estava força minvada (cirrosis) i no només li donava moltíssima feina a ella sinó que jo anava de corcoll cada dia. Ja no podien viure sols i un bon dia, em vaig quadrar i vaig prendre les rendes de la situació.
Comprador compulsiu, hipocondríac –no volia sortir de casa si no era per anar de metges-, no deixava a la mama ni a sol ni a ombra….es queixava per tot i de tots. Mai res li semblava bé. Escrivia cartes insultants a metges, treballadors u operaris que anaven a fer qualsevol feina a casa seva. Acumulava objectes i tota mena de trastos inútils que per llençar-los ho havien de fer d’amagat.
Aquells anys van representar una tasca titànica, a més de tenir que sentir a diari que ell havia volgut sempre tenir fills en lloc de filles i que la culpa era de la mama. Però mai ningú tan “peculiar“ (per no dir altre cosa) va estar tan ben atès i cuidat con ell. Fa un mes que, no estant en aquest món, un tema seu encara ens va fer tornar ximples.
Uns dies abans de morir vaig seure al seu costat i li vaig demanar perdó per si mai li havia faltat i li vaig dir que jo el perdonava a ell.
Així com la germana mitjana col•labora amb mi amb tot el que pot i més, de la petita no puc dir el mateix. La tenim considerada con la “germana teòrica”. La paraula LLENSAR no existia en el vocabulari del pare, en el d’ella la que no existeix es DONAR.
Una cuidadora

desamor amordesamor amor 2

Siempre en mi pensamiento

He sido una de las que ha tenido un enfermo de Alzheimer durante 8 años. Era mi marido.Carmen A
Hace un año que ha muerto y, la verdad, es que cuesta mucho conformarse, a pesar de que ya no era vida tal como estaba.
Ha estado en casa. Lo he cuidado siempre yo sola. Para algo urgente tenía a mis hijos, pero las noches y el día a día eran para mí.
Un médico me habló de que había un centro de día, y al final me convencí de que era lo mejor. Lo llevaba por la mañana y a las cuatro lo iba a buscar. Los primeros días le costó acostumbrarse y yo lo pasaba mal porque no sabía si se daba cuenta. Pienso que fue lo mejor para él.
Entonces una asistente social me habló de unas reuniones una vez al mes.
Quería venir pero no podía dejarlo solo. Venía una chica voluntaria y se quedaba dos horas con él para que yo pudiera venir. Esto me ayudó mucho.
Yo estaba muy desesperada. Me fueron muy bien estas reuniones porque se preocupaban mucho de nosotras. Éramos todos con el mismo problema, y ahora voy continuando siempre que puedo.
Carmen Alcaraz