Fa molts anys que volia començar a escriure sobre la meva trajectòria com a cuidadora. Suposo que seran uns apunts dispersos i no sé si algun dia podran ser uns escrits coherents.
Quan finalment van diagnosticar la malaltia del Vicenç, vaig pensar: “perquè jo?” (com tothom en tràngols difícils) i també, vaig pensar, que ho hauria de passar. Encara que imaginava que seria complicat, al cap d’ 11 anys, tot ha estat molt més dificultós del que jo em pensava.
Com  vaig adonar-me de la nova situació?
Vam anar a passar uns dies a casa d’uns amics a Girona, com fèiem moltes vegades. Jugàvem a cartes a  la nit per distreure’ns, ho havíem fet moltíssimes vegades, però aquell dia el Vicenç no va poder comptar fins a 100. L’endemà tampoc. Els meus amics i jo vam quedar gelats i vam treure importància a l’afer per tranquil.itzar-lo. En tornar cap a casa, al mig de la carretera, em va dir: “no sé on sóc!”. A mi les cames em van fer figa i, com si no pogués respirar, li vaig dir: “no et preocupis, posat a la dreta, vés a poc a poc i jo et diré per on has d’anar”. Ho recordo perfectament. A partir d’aquella situació vaig tornar a reciclar-me en la conducció.

Encara que el Vicenç va trigar bastant de temps a deixar el cotxe, era un gran conductor des dels 18 anys, fèiem viatges curts, sempre a llocs coneguts i mai sol. Quan li vaig dir que em deixés el cotxe per fer pràctiques, jo em pensava que em posaria inconvenients però no va ser així, em sembla que el vaig treure d’un problema…

Ahir, jo era a Maçaners i  va ploure tot el dia, però no va ser una pluja torrencial; va ser una pluja fina i persistent, d’aquella que amara la terra i ajuda a esclatar la primavera. Els camps han reverdit i el bosc és ple d’anemones, pa de puput, jueus, gencianes, botons d’or… Sembla que la muntanya es prepari per fer-te una bona acollida… La pluja em va  suggerir aquella bonica poesia d’en Josep M. de Segarra :

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina:
Quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se’n va
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Avui, Jordi, amb els fills, els néts i bona part de la resta de la família hem fet la darrera excursió amb tu. Quantes vegades l’havíem fet aquesta passejada! Tot passant per cal Nanjo, cal Marjot, cal Gràcia i cal Josepet i travessant els boscos i les torrenteres arribàvem a la plana de Guit i des d’allí enfilàvem cap al cim del pedruscall, on asseguts contemplàvem, llargament extasiats, tota la panoràmica: en primer terme, el Pedraforca i la serra del Cadí; un xic més  enllà el Catllaràs, encara més enllà el Ripollès amb Mongrony i el Pedra picada i en darrer terme, el Pirineu amb el Puigmal, el Taga… a sota nostre, com un poblet de pessebre: Maçaners.

Que n’és de misteriós formar part d’aquesta meravellosa immensitat. Et sents tan poca cosa , tan petita…

Aquest matí, la caminada duia de música de fons la gatzara dels néts, els ocells que cantaven enfollits buscant parella i preparant llur niu i el soroll de l’aigua baixant amb força pels torrents. Quan hi hem arribat, les boires ho embolcallaven tot, però a poc a poc s’han anat obrint, com si sabessin que s’havien de dispersar, i hem pogut dir-te l’últim adéu entre els núvols de cotofluix i el cel blau que emmarcaven tota la panoràmica.
Les teves cendres han voleiat per sobre dels pins i, empeses pel vent, vés a saber si  a Coll Pan trobaran les d’en Josep Maria  o al cementiri de Sant Llorens  l’Alfred…

T’hi hem vingut a portar tota la colla i ha estat molt emotiu… contemplar-los a tots m’ha reconfortat. Em faltes tu i aquest buit no es podrà omplir mai, però m’has deixat ben acompanyada amb els fruits del nostre amor i de la nostra vida de parella.  Ara, quan mirem cap “els Guixers” pensarem que planes amb llibertat per les, tan trepitjades  i conegudes, muntanyes del voltant del nostre estimat Maçaners.

Segons en Jordi, nebot, “Va ser un dia lluminós, com el record que es mereix, pels temps a venir, el tiet Jordi”.

Anna M.

Barcelona, 8 de maig de 2011

Sóc pas difús…
camí d’enlloc;
rol inconclús,
regust de poc.

Risc emergent…
valor caduc;
fràgil, silent,
amb pas feixuc.

Esforç constant…
cim costerut;
goig d’haver estat,
temor d’un ensurt.

Nuesa d’hivern…
temps de solitud;
senda vers l’intern,
sens gaire futur.

Enllaç del demà…
llavor d’un sol ús;
anys d’obrir la mà,
i oferir amb gust.

Felicitat breu…
més desig, tossut;
tapís sens relleu,
dies de quietud.

Confiant i estimant…
acceptar l’ajut.
Tot és canviant…
fins el “sóc” i el “puc”.

Maig del 2011

Ayer celebramos una misa en favor del alma de mi hermana. ¡Cómo pasa el tiempo!
La recuerdo tan necesitada de alguien que la quiera, de alguna mano que la condujese. Lo único que yo deseaba era volcarme en su favor, ignorarme a mi mismo, y vivir sólo para ella, para que sintiese el calor del amor.
Te sientes a gusto cuando te entregas a los que quieres. Sólo falta experimentarlo. ¡Haced la prueba !

Soy Carmen Alcaraz y he sido una de las que ha tenido un enfermo de Alzheimer durante 8 años. Era mi marido.
Hace un año que ha muerto y, la verdad, es que cuesta mucho conformarse, a pesar de que ya no era vida tal como estaba.
Ha estado en casa. Lo he cuidado siempre yo sola. Para algo urgente tenía a mis hijos, pero las noches y el día a día eran para mí.

Un médico me habló de que había un centro de día, y al final me convencí de que era lo mejor. Lo llevaba por la mañana y a las cuatro lo iba a buscar. Los primeros días le costó acostumbrarse y yo lo pasaba mal porque no sabía si se daba cuenta. Pienso que fue lo mejor para él.
Entonces una asistente social me habló de unas reuniones una vez al mes. Quería venir pero no podía dejarlo solo. Venía una chica voluntaria y se quedaba dos horas con él para que yo pudiera ir. Esto me ayudó mucho.
Yo estaba muy desesperada. Me fueron muy bien estas reuniones porque se preocupaban mucho de nosotras. Todos teníamos el mismo problema, y ahora sigo yendo a las reuniones siempre que puedo.
Carmen Alcaraz