Jordi, fa un any que dèiem: “Mai ningú no mor del tot, mentre hi hagi algú per recordar-lo” i a fe que s’ha acomplert aquesta frase…

Continua llegint →

Ana, ahora ya no sufres, sólo tienes reposo. Me dejaste muy triste, no esperaba que te fueras tan pronto. Te encontré a las cinco de la madrugada ya fría, te gasté una broma diciéndote “que las discotecas ya habían cerrado”, mirándote vi que te habías ido para siempre junto a tus padres que tanto recordabas. Sé que la última visión que tuviste fueron tus hijos y tus nietos, por eso te los puse junto a ti y, de esta forma, no te sentirás tan sola y decepcionada por ellos.

Para mí fue mi amiga , de 47 años de amistad; ella me ayudaba y yo también a ella, nos contábamos todo lo que nos acontecía, ir al médico, hacernos mutua compañía.

Yo, al ver como iba evolucionando a peor, la instalé en mi casa y al cabo de dos meses murió, en mi compañía. No estuvo sola, pero sí con añoranza de no poder ver a sus hijos por última vez.

Se nace, se muere y se revive en el más allá.

La muerte se espera que te venga a buscar.

La muerte es vida, ya que si mueres es que has vivido.

Amor a la vida y amor a la muerte, más aun que no quieras ella te encuentra.

La amistad es un bien preciado, a la cual no le damos suficiente valor, hasta que se muere.

Estamos en noviembre, dia de Todos los Santos e difunto. Estoy haciendo un repaso de todos los seres queridos y conocidos, que se han ido al más allá.

La más reciente ha sido mi amiga Ana. Lo he sentido mucho por la forma en que murió, muy triste , añoraba a sus hijos, decepcionada de ellos. Ya estaba enferma del corazón , quizá le precipitó el desengaño que se llevó al pedir a los hijos que le llevasen a una residencia. Cuál fue su sorpresa al enterarse que la llevaban a Badajoz; creo que esto acabó con su ya débil corazón.

Fue una mujer seria, trabajadora, buenos sentimientos, buena madre, ya que hacía de madre y de padre, les dió estudios (delineante y empresariales). Los institutos se dedican a enseñar sí, pero no los valores humanos, sentimientos, amor al prójimo, ésta es una asignatura olvidada, pero se dedican a la orientación sexual, estar prevenidos, … Reconozco que antaño éramos ignorantes…

La juventud no se valora a así misma, no conocen el amora los que les rodean y a sí misma.

Hace dos años que murió Juan, en aquellos momentos me parecía estar en otro mundo. Por más vueltas que le daba a la rotonda, me propuse saltar el pozo que hay en medio  y lo salté. Es muy duro: se te amontona todo lo sucedido durante ocho años. Recuerdos buenos y malos, papeleos, cambios de nombre.

En fin, ahora estoy mucho más tranquila. Tengo todo el tiempo del mundo, estoy cuidando de mi salud, no me puedo quejar, pero eso sí, le sigo echando de menos. Ahora sólo recuerdo los momentos buenos. Le rezo cada noche y le digo: “Buenas noches Juan, estés dónde estés, siempre te recordaré”.

Som a 14 de gener. La celebració de les festes de Nadal, Cap d’any i Reis s’han acabat,   ja han quedat enrrere, però en recordar-les i fer-ne un balanç vull  fer-vos partícips, en primer lloc de la satisfacció que em va produir  el fet de poder compartir amb tota la “colla” l’anticipació de Nadal amb la festa que vam celebrar el dia 19 de desembre i en segon lloc, del balanç de com m’han anat aquests dies, a mi  particularment, des de dos vessants diferents: des del  vessant familiar i des del vessant politico-social.

En referència a com m’han anat en el vessant familiar, tot partint de la base que pertanyo al grup dels mortals que consideren que l’ampolla és mig plena i no mig buida,  dono gràcies de com les hem pogudes celebrar. M’ha faltat la presència física d’en Jordi i aquest buit no el podré, ja mai, omplir, però he d’aprendre a acceptar-lo…L’hem tingut present en el nostre record; he pogut gaudir de la companyia dels fills, dels néts i de la família en general; hi ha hagut harmonia; hem pogut parar la taula ben parada i de moment, tot i que les retallades i la crisi afecten tothom, podem anar-nos-en sortint i és per això que  no em queixo.

Ara bé, en el vessant político-social sí que no puc veure l’ampolla mig plena. Ho sento molt, però la veig mig buida o buida del tot…Estic espantada. Em sembla que som en un carreró sense sortida i això sí que em preocupa i molt. No hi entenc ni de política ni d’economia, però la situació que vivim és com “un peix que es mossega la cua” com diem col·loquialment. Em preocupa, i molt, que cada vegada hi hagui més deute, més impostos per poder fer fron al deute; més petites i mitjanes empreses que no puguin treballar perquè els bancs i caixes han tancat l’aixeta i es veuen obligades a tancar la “barraca” i els treballadors a mal cobrar i a mal viure amb la paga de l’atur…Com s`ha de fer per crear llocs de treball en comptes de destruir-los? Com i què s’ha de fer  per acabar amb aquesta situació? Què s’ha de fer amb la corrupció i l’estafa que ho domina tot?

Em sembla que ni els que hi entenen ho tenen gaire clar i això sí que em preocupa i m’angoixa.

M’angoixa veure les cues de la gent anant a recollir menjar; m’angoixa veure els indigents, cada vegada més nombrosos, dormint a l’interior dels caixers; m’angoixa veure la gent pidolant agenollats i amb cartellets de “tengo hambre, por favor ayúdeme!” penjant del coll, cosa que per altra banda et fa desconfiar; m’angoixa veure la gent com, amb un ganxo, arreplega les bosses de dins dels contenidors i les furga per veure’n el contingut i aprofitar-ne quelcom; m’angoixa veure les velletes del meu barri (que anys enrrera, anaven a comprar netes i polides amb el seu cistellet) despentinades, mal vestides i empenyent el carretó d’anar a comprar que fan servir de caminador….M’angoixa la quantitat de guerres i matances i lluites en què és immers el món en l’actualitat i és en aquest sentit que no puc veure l’ampolla mig plena , sinó mig buida o  ben buida…

Quin món estem creant? Això és l’estat del benestar i de la igualtat d’oportunitats a què aspiràvem? Per això vam lluitar tant? Perquè hi ha hagut aquesta regressió tan bèstia? Tan malament ho hem fet?

No vull, però, acabar amb tant desànim. Les petacades serveixen per remuore consciències i despertar els adormits; ha d’haver-hi, hi haurà un canvi. Costarà, però ens en sortirem, ens n’hem de sortir!