Un dia especial

20171022_180338

 

 

 

 

Finalment ha arribat el dia de la marxa definitiva del Vicenç i encara que era un fet esperat no deixa de ser en aquests moments molt trist.

Volem recordar amb unes poques paraules la personalitat del Vicenç que creiem va aconseguir els seus objectius en aquesta vida. Com recordareu els que el vau conèixer era un home molt extravertit i amic dels seus amics, capaç d’ajudar a tothom que ho necessitava. La seva afició a les muntanyes d’Argentona, amb tots els seus racons que tant bé coneixia per les seves llargues passejades. TANT QUE LI AGRADAVA ANAR A CAÇAR BOLETS!
Els 59 anys la malaltia li va anant fent el seu propi deteriorament. Però creiem que no va patir gaire, potser pel seu caràcter optimista i també pel suport i l’estimació que va tenir.
Nosaltres l’hem estimat i el recordarem sempre però ell s’ho guanyar amb el seu fer de cada dia.

La memòria de l’arbre

Ahir varem tenir la sort d’estar amb la Tina Vallés, autora d’aquest bon llibre.thumb_16141_portadas_big

Aquí no faré una crítica literària però sí que agrairé a Tina que hagi escrit, amb molta sensibilitat i mestratge aquest llibre que parla de la transmissió d’avi a nét.20170619_103808

Al grup li ha agradat molt, i algunes, gràcies a ell, de ben segur reenganxaran amb la lectura!

Montserrat R. ens ha llegit un relat que va escriure després de llegir el llibre: va salvar un arbre abraçant-s’hi! (serà publicat aviat).

Montserrat R.

Montserrat R.

En agraïment la Cristina l’hi va pintar un arbre molt maco

20170619_115621

I li varem regalar una bossa feta per la filla de la Carmen L

20170619_115701

Tina Vallès (Barcelona, 1976) és filòloga i es dedica a l’escriptura, la traducció i la correcció. És autora dels reculls de relats L’aeroplà del Raval (LaBreu, 2006), Un altre got d’absenta (LaBreu, 2012) i El parèntesi més llarg (Proa, 2013), que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda 2012 de contes i narracions, i de la novel·la Maic (Baula, 2011). Al 2016 ha publicat un conte per a primers lectors (Totes les pors, La Galera) i un àlbum il·lustrat (Bocabava, Petit Fragmenta). És editora del portal de contes Paper de vidre i membre fundadora de l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya (APTIC).

El árbol

Hace unos días en la collacuidadora me dieron un libro que se llama “La memoria de l’ arbre”, intenté leerlo pero mi mala visión no me ha dejado acabarlo. Pero tan pronto como recupere mi vista, prometo leerlo.
El árbol me recuerda cuando yo era pequeña. En plena guerra civil, yo era feliz en Santa Coloma, tenía amigas, jugábamos y una cosa que recuerdo son los árboles con sus frutos, sus sombras que te calmaban del calor; yo abrazaba el tronco, parecía que me infundía fuerza. Es una costumbre que, cuando tengo ocasión sigo, me abrazo al árbol, le pido protección y, no es cuento, siento que me transmite energía.
Hace unos años en la calle Mallorca entre Aribau y Enrique Granados, había una distribuidora de películas “Metro-Goldwyn-Mayer” la derrocaron para hacer viviendas, pues bien, querrían arrancar el árbol que les impedía hacer la entrada del garaje, cuando vi lo que querían hacer me abracé al árbol (todavía está). Vinieron la Guardia Urbana y el arquitecto, me increparon, pero yo estaba protegiendo el árbol.
Ahora paso al lado y lo acaricio con la mano. Se salvó.
Pero bien mirado a los de Parques y Jardines tanto les da, dicen que son árboles enfermos (si miras la parte del tronco está sano) pero les estorba y allá va la sierra y pasado el tiempo ves que ha vuelto a brotar ya que las raíces no las quitan, porque el presupuesto no  lo permite….
Hay dos cosas que deben hacer las personas, escribir un libro y plantar un árbol.
El árbol es fuente de vida.

La soledad de las personas mayores

Miguel de Unamuno, en su conocido ensayo Soledad, distingue dos formas de soledad: la buscada y la impuesta. La primera la buscamos voluntariamente como un ámbito de reencuentro personal, de meditación, de distanciamiento del mundo, como una ocasión para profundizar en lo que somos. Somos seres esencialmente políticos y sociales, pero necesitamos también momentos de aislamiento para profundizar en lo que somos y en lo que hemos venido a hacer en el mundo. La segunda soledad no es intencional, viene impuesta. Es la última consecuencia de la sociedad de la desvinculación. Es la soledad que sufren muchas personas mayores, especialmente en las grandes ciudades. Viven solas y querrían sentirse acompañadas. Anhelan tener vínculos, pero pasan los días y las semanas, sin hablar con nadie. A veces, mueren y nadie las echa de menos. Es la consecuencia de una sociedad fragmentada. Continua llegint