Sóc pas difús…
camí d’enlloc;
rol inconclús,
regust de poc.

Risc emergent…
valor caduc;
fràgil, silent,
amb pas feixuc.

Esforç constant…
cim costerut;
goig d’haver estat,
temor d’un ensurt.

Nuesa d’hivern…
temps de solitud;
senda vers l’intern,
sens gaire futur.

Enllaç del demà…
llavor d’un sol ús;
anys d’obrir la mà,
i oferir amb gust.

Felicitat breu…
més desig, tossut;
tapís sens relleu,
dies de quietud.

Confiant i estimant…
acceptar l’ajut.
Tot és canviant…
fins el “sóc” i el “puc”.

Maig del 2011

Ayer celebramos una misa en favor del alma de mi hermana. ¡Cómo pasa el tiempo!
La recuerdo tan necesitada de alguien que la quiera, de alguna mano que la condujese. Lo único que yo deseaba era volcarme en su favor, ignorarme a mi mismo, y vivir sólo para ella, para que sintiese el calor del amor.
Te sientes a gusto cuando te entregas a los que quieres. Sólo falta experimentarlo. ¡Haced la prueba !

Soy Carmen Alcaraz y he sido una de las que ha tenido un enfermo de Alzheimer durante 8 años. Era mi marido.
Hace un año que ha muerto y, la verdad, es que cuesta mucho conformarse, a pesar de que ya no era vida tal como estaba.
Ha estado en casa. Lo he cuidado siempre yo sola. Para algo urgente tenía a mis hijos, pero las noches y el día a día eran para mí.

Un médico me habló de que había un centro de día, y al final me convencí de que era lo mejor. Lo llevaba por la mañana y a las cuatro lo iba a buscar. Los primeros días le costó acostumbrarse y yo lo pasaba mal porque no sabía si se daba cuenta. Pienso que fue lo mejor para él.
Entonces una asistente social me habló de unas reuniones una vez al mes. Quería venir pero no podía dejarlo solo. Venía una chica voluntaria y se quedaba dos horas con él para que yo pudiera ir. Esto me ayudó mucho.
Yo estaba muy desesperada. Me fueron muy bien estas reuniones porque se preocupaban mucho de nosotras. Todos teníamos el mismo problema, y ahora sigo yendo a las reuniones siempre que puedo.
Carmen Alcaraz

El 15 de novembre de 2011, vaig escriure un text que titulava “Mai més” i que acabava dient: “Jo, en el nostre cas, ja no sé si en queden gaires més de llençols per perdre…”Avui, 23 de març, constato que sí, que encara en quedava un de llençol per perdre, el definitiu…

En Jordi ens va deixar el dia 17 de març. Ens va deixar per sempre, després de quatre mesos en què se li van anar apagant els minsos senyals de connexió que li quedaven quan li parlàvem o quan li fèiem un petó.

Ara, a la nit, quan em fico al llit, ja no li puc agafar la mà ni acostar-m’hi per sentir la seva escalforeta. La seva banda és buida i freda i res no em pot consolar d’aquesta buidor ni d’aquesta fredor.

Se n’ha anat envoltat de la nostra presència i del nostre amor, suaument, lentament, tranquil·lament…

Ell ho va donar tot per la família i pels amics, és recordat per tothom pel seu bon fer i per la seva bonhomia i és per això que els qui l’estimem el recordarem i pensarem que “Ningú no mor mai completament, mentre hi hagi algú per recordar-lo”.

El recordarem sempre!

No res ni ningú no pot omplir el gran buit que deixa una mare quan  se’n va.

Ni tan sols consola el fet de creure que allà on sigui el seu esperit no trobarà el lligam d’un cos adolorit, ni el d’un intel·lecte danyat, ni d’una memòria oblidada ….  ni tantes  d’altres limitacions implicades en el declivi d’un cos físic en una existència material.

Només el temps ajuda. Ens queden però els records i altres afectes que van entrant  en les nostres vides. Per exemple  l’arribada d’un nou ésser: un infant innocent i tendre que ens omple d’alegria i ens ocupa bona part de les hores i que ens permet gaudir del fet de poder participar en la seva educació i de formar part de la seva vida.

Ana Cuyás

Febrer de 2011