REFLEXIONS A L’ENTORN DE NADAL

 

Som a 14 de gener. La celebració de les festes de Nadal, Cap d’any i Reis s’han acabat,   ja han quedat enrrere, però en recordar-les i fer-ne un balanç vull  fer-vos partícips, en primer lloc de la satisfacció que em va produir  el fet de poder compartir amb tota la “colla” l’anticipació de Nadal amb la festa que vam celebrar el dia 19 de desembre i en segon lloc, del balanç de com m’han anat aquests dies, a mi  particularment, des de dos vessants diferents: des del  vessant familiar i des del vessant politico-social.

En referència a com m’han anat en el vessant familiar, tot partint de la base que pertanyo al grup dels mortals que consideren que l’ampolla és mig plena i no mig buida,  dono gràcies de com les hem pogudes celebrar. M’ha faltat la presència física d’en Jordi i aquest buit no el podré, ja mai, omplir, però he d’aprendre a acceptar-lo…L’hem tingut present en el nostre record; he pogut gaudir de la companyia dels fills, dels néts i de la família en general; hi ha hagut harmonia; hem pogut parar la taula ben parada i de moment, tot i que les retallades i la crisi afecten tothom, podem anar-nos-en sortint i és per això que  no em queixo.

Ara bé, en el vessant político-social sí que no puc veure l’ampolla mig plena. Ho sento molt, però la veig mig buida o buida del tot…Estic espantada. Em sembla que som en un carreró sense sortida i això sí que em preocupa i molt. No hi entenc ni de política ni d’economia, però la situació que vivim és com “un peix que es mossega la cua” com diem col·loquialment. Em preocupa, i molt, que cada vegada hi hagui més deute, més impostos per poder fer fron al deute; més petites i mitjanes empreses que no puguin treballar perquè els bancs i caixes han tancat l’aixeta i es veuen obligades a tancar la “barraca” i els treballadors a mal cobrar i a mal viure amb la paga de l’atur…Com s`ha de fer per crear llocs de treball en comptes de destruir-los? Com i què s’ha de fer  per acabar amb aquesta situació? Què s’ha de fer amb la corrupció i l’estafa que ho domina tot?

Em sembla que ni els que hi entenen ho tenen gaire clar i això sí que em preocupa i m’angoixa.

M’angoixa veure les cues de la gent anant a recollir menjar; m’angoixa veure els indigents, cada vegada més nombrosos, dormint a l’interior dels caixers; m’angoixa veure la gent pidolant agenollats i amb cartellets de “tengo hambre, por favor ayúdeme!” penjant del coll, cosa que per altra banda et fa desconfiar; m’angoixa veure la gent com, amb un ganxo, arreplega les bosses de dins dels contenidors i les furga per veure’n el contingut i aprofitar-ne quelcom; m’angoixa veure les velletes del meu barri (que anys enrrera, anaven a comprar netes i polides amb el seu cistellet) despentinades, mal vestides i empenyent el carretó d’anar a comprar que fan servir de caminador….M’angoixa la quantitat de guerres i matances i lluites en què és immers el món en l’actualitat i és en aquest sentit que no puc veure l’ampolla mig plena , sinó mig buida o  ben buida…

Quin món estem creant? Això és l’estat del benestar i de la igualtat d’oportunitats a què aspiràvem? Per això vam lluitar tant? Perquè hi ha hagut aquesta regressió tan bèstia? Tan malament ho hem fet?

No vull, però, acabar amb tant desànim. Les petacades serveixen per remuore consciències i despertar els adormits; ha d’haver-hi, hi haurà un canvi. Costarà, però ens en sortirem, ens n’hem de sortir!


Román: Viaje a un puerto final

Compañeras, compañeros de esta embarcación que nos ha tocado viajar.  Nadie la hemos elegido y a nadie debemos juzgar.

Pero de joven recuerdo muchas veces escuchar que la naturaleza es sabia por lo que todo lo que está es bueno, no creo en esta verdad.

Por favor naturaleza, tú no has podido crear esta horrible enfermedad llamada Demencia senil, Alzheimer, Parkinson, todas son igual, sufrimiento, padecimientos, qué más da.

Por favor naturaleza, haz que no prospere más este viaje de sufrimiento. Que nadie tenga que embarcar a esos seres queridos de esta horrible enfermedad.

Los que habéis completado el viaje no os olvidéis jamás, el pasado ya está. Mirad adelante orgullosos que habéis podido llegar con coraje y sacrificio a este destino final. Continua llegint

La segona trobada del curs

Avui, dia 24 d’octubre, hem fet la segona trobada del curs que comença. A la primera, jo no hi vaig poder anar, però avui sí,  i  hi he tornat a trobar   tota “la colla”. Ha estat gratificant veure com estàvem tots i totes de satisfetes de poder-nos retrobar, d’expressar quina era la nostra situació i què n’esperàvem i què ens aportaven les trobades. Hi ha hagut propostes de cara al curs que hem iniciat, i bàsicament, tothom ha coincidit en què era molt reconfortant ser acollit amb estimació  i poder constatar que tots sentíem  com a propis els problemes que es presentaven i els consells o recomanacions que anaven sortint per a solucionar-los. Avui hem acompanyat en el dol  la Maria Dolors Lacomba que se li ha mort el marit i  la Montserrat Rabasa que se li ha mort la cosina, germana, veïna…Quin respecte i quina comprensió hi ha hagut envers dues situacions d’acceptació de la mort tan diferents!  Quin caliu!   

Quan en acabar la trobada, a la parada de  l’autobús, mentre tres o quatre l’esperàvem, hem repassat com havia anat la reunió,  hem  constatat com, al llarg de tres o quatre anys, havia anat canviant la situació personal de cadscun  de nosaltres i com ens hi hem hagut d’anar adaptant.

Al llarg d’aquests anys més d’un membre de la colla s’ha vist obligat a ingressar la mare o el marit en una residència geriàtrica i d’alguna manera hem anat compartint una mica el trauma personal que aquesta nova situació li comportava i  el  sentiment de culpabilitat que podia generar aquesta determinació, aspecte que ha quedat  reflectit en més d’un escrit; altres, tristament, han perdut el marit, com ara jo, i d’altres continuen amb la lluita diària i constant d’anar resolent tots els problemes que es van presentant.

He estat rumniant i he vist com n’és de diferent, per a cadasdú,  l’acceptació  que  fem de la malatia i de la mort d’un ésser estimat. De l’acceptació de la malaltia n’hem anat parlant en diverses ocasions,  però de la mort, en general, no se’n parla. La mort sovint és un tabú i  no en parlem  gaire o gens en segons quins cercles i a mi, particularment, em sembla que caldria fer-ho. No sé què n’opineu vosaltres, els qui llegiu l’escrit, si és que el llegeix algú…

Hi ha força bibliografia que ens pot ajudar a superar aquest tabú. No parlo de llibres d’autoajuda. Parlo de llibres escrits des del rigor  científic, i des de l’experiència personal que ens poden servir per entendre la mort i  acceptar-la , o no, quan arribi i a acompanyar el malalt en aquesta etapa del final de la vida; a mi m’han servit.

Per si us interessa el tema, us dic  el títol dels  que jo tinc i he llegit (no pas amb la pretensió que siguin els únics i els més bons, són,  repeteixo, els que jo tinc). M’agradaria que us fossin útils i si  voleu en podeu disposar.

Vilanova i Vila-Abadal, Maria: La mort, una lliçó de vida? Mediterrània 2005

M. Schwartz: Morrie se’n va ( sobre la manera de viure mentre morim). Empúries, narrativa, 2000

Kübler-Ross, Elisabet; Kessler, David: Sobre el dol i el dolor. Sagarmata. Empúries   2006

Broggi, Marc Antoni: Per una mort apropiada. Edicions 62,2011

Aquest darrer acaba de publicar-se i qui l’escriu <Ha estat promotor dels organismes de bioètica de la Generalitat des del 1990 i actualment és president del seu Comitède Bioètica de Catalunya> i segons les paraules del propi autor:<…atès que un ha d’encarar, tard o d’hora, la possibilitat de morir i de veure morir a algú, convé tenir una idea realista i global de les decisions que acompanyen aquests moments i de quines formes d’ajuda se’ns  podran oferir o podem oferir nosaltres . Els dos exercicis, el d’acceptació del que ve i el de la possible  actuació, són importants.>

Jo, de moment, n’he llegit 4 capítols; són els que, ara,  m’han interessat.

Capítol-1: La vivència de la mort propera.

Capítol-2: La companyia al malalt.

Capítol-8: Dues actuacions bàsiques : evitar el dolor i les mesures inútils

Capítol-9: La bona mort i l’eutanàsia 

Allò que s’hi diu, ho he trobat molt encertat i aclaridor.  

Dilluns dia 17 d’ocubre, a la Contra de la  Vanguardia  en Victor Amela  (periodista) va fer una entrevist a l’autor d’aquesta obra, Doctor Marc Antoni Broggi i  la van comentar. La nostra companya Emmanuelle la va penjar al blog el dia 23. Us recomano  que la llegiu. És  molt interessant.

Un altre escrit

Fa molts anys que volia començar a escriure sobre la meva trajectòria com a cuidadora. Suposo que seran uns apunts dispersos i no sé si algun dia podran ser uns escrits coherents.
Quan finalment van diagnosticar la malaltia del Vicenç, vaig pensar: “perquè jo?” (com tothom en tràngols difícils) i també, vaig pensar, que ho hauria de passar. Encara que imaginava que seria complicat, al cap d’ 11 anys, tot ha estat molt més dificultós del que jo em pensava.
Com  vaig adonar-me de la nova situació?
Vam anar a passar uns dies a casa d’uns amics a Girona, com fèiem moltes vegades. Jugàvem a cartes a  la nit per distreure’ns, ho havíem fet moltíssimes vegades, però aquell dia el Vicenç no va poder comptar fins a 100. L’endemà tampoc. Els meus amics i jo vam quedar gelats i vam treure importància a l’afer per tranquil.itzar-lo. En tornar cap a casa, al mig de la carretera, em va dir: “no sé on sóc!”. A mi les cames em van fer figa i, com si no pogués respirar, li vaig dir: “no et preocupis, posat a la dreta, vés a poc a poc i jo et diré per on has d’anar”. Ho recordo perfectament. A partir d’aquella situació vaig tornar a reciclar-me en la conducció.

Encara que el Vicenç va trigar bastant de temps a deixar el cotxe, era un gran conductor des dels 18 anys, fèiem viatges curts, sempre a llocs coneguts i mai sol. Quan li vaig dir que em deixés el cotxe per fer pràctiques, jo em pensava que em posaria inconvenients però no va ser així, em sembla que el vaig treure d’un problema…

La darrera excursió

Ahir, jo era a Maçaners i  va ploure tot el dia, però no va ser una pluja torrencial; va ser una pluja fina i persistent, d’aquella que amara la terra i ajuda a esclatar la primavera. Els camps han reverdit i el bosc és ple d’anemones, pa de puput, jueus, gencianes, botons d’or… Sembla que la muntanya es prepari per fer-te una bona acollida… La pluja em va  suggerir aquella bonica poesia d’en Josep M. de Segarra :

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina:
Quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se’n va
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Avui, Jordi, amb els fills, els néts i bona part de la resta de la família hem fet la darrera excursió amb tu. Quantes vegades l’havíem fet aquesta passejada! Tot passant per cal Nanjo, cal Marjot, cal Gràcia i cal Josepet i travessant els boscos i les torrenteres arribàvem a la plana de Guit i des d’allí enfilàvem cap al cim del pedruscall, on asseguts contemplàvem, llargament extasiats, tota la panoràmica: en primer terme, el Pedraforca i la serra del Cadí; un xic més  enllà el Catllaràs, encara més enllà el Ripollès amb Mongrony i el Pedra picada i en darrer terme, el Pirineu amb el Puigmal, el Taga… a sota nostre, com un poblet de pessebre: Maçaners.

Que n’és de misteriós formar part d’aquesta meravellosa immensitat. Et sents tan poca cosa , tan petita…

Aquest matí, la caminada duia de música de fons la gatzara dels néts, els ocells que cantaven enfollits buscant parella i preparant llur niu i el soroll de l’aigua baixant amb força pels torrents. Quan hi hem arribat, les boires ho embolcallaven tot, però a poc a poc s’han anat obrint, com si sabessin que s’havien de dispersar, i hem pogut dir-te l’últim adéu entre els núvols de cotofluix i el cel blau que emmarcaven tota la panoràmica.
Les teves cendres han voleiat per sobre dels pins i, empeses pel vent, vés a saber si  a Coll Pan trobaran les d’en Josep Maria  o al cementiri de Sant Llorens  l’Alfred…

T’hi hem vingut a portar tota la colla i ha estat molt emotiu… contemplar-los a tots m’ha reconfortat. Em faltes tu i aquest buit no es podrà omplir mai, però m’has deixat ben acompanyada amb els fruits del nostre amor i de la nostra vida de parella.  Ara, quan mirem cap “els Guixers” pensarem que planes amb llibertat per les, tan trepitjades  i conegudes, muntanyes del voltant del nostre estimat Maçaners.

Segons en Jordi, nebot, Va ser un dia lluminós, com el record que es mereix, pels temps a venir, el tiet Jordi”.

Anna M.

Barcelona, 8 de maig de 2011