Som a 14 de gener. La celebració de les festes de Nadal, Cap d’any i Reis s’han acabat, ja han quedat enrrere, però en recordar-les i fer-ne un balanç vull fer-vos partícips, en primer lloc de la satisfacció que em va produir el fet de poder compartir amb tota la “colla” l’anticipació de Nadal amb la festa que vam celebrar el dia 19 de desembre i en segon lloc, del balanç de com m’han anat aquests dies, a mi particularment, des de dos vessants diferents: des del vessant familiar i des del vessant politico-social.
En referència a com m’han anat en el vessant familiar, tot partint de la base que pertanyo al grup dels mortals que consideren que l’ampolla és mig plena i no mig buida, dono gràcies de com les hem pogudes celebrar. M’ha faltat la presència física d’en Jordi i aquest buit no el podré, ja mai, omplir, però he d’aprendre a acceptar-lo…L’hem tingut present en el nostre record; he pogut gaudir de la companyia dels fills, dels néts i de la família en general; hi ha hagut harmonia; hem pogut parar la taula ben parada i de moment, tot i que les retallades i la crisi afecten tothom, podem anar-nos-en sortint i és per això que no em queixo.
Ara bé, en el vessant político-social sí que no puc veure l’ampolla mig plena. Ho sento molt, però la veig mig buida o buida del tot…Estic espantada. Em sembla que som en un carreró sense sortida i això sí que em preocupa i molt. No hi entenc ni de política ni d’economia, però la situació que vivim és com “un peix que es mossega la cua” com diem col·loquialment. Em preocupa, i molt, que cada vegada hi hagui més deute, més impostos per poder fer fron al deute; més petites i mitjanes empreses que no puguin treballar perquè els bancs i caixes han tancat l’aixeta i es veuen obligades a tancar la “barraca” i els treballadors a mal cobrar i a mal viure amb la paga de l’atur…Com s`ha de fer per crear llocs de treball en comptes de destruir-los? Com i què s’ha de fer per acabar amb aquesta situació? Què s’ha de fer amb la corrupció i l’estafa que ho domina tot?
Em sembla que ni els que hi entenen ho tenen gaire clar i això sí que em preocupa i m’angoixa.
M’angoixa veure les cues de la gent anant a recollir menjar; m’angoixa veure els indigents, cada vegada més nombrosos, dormint a l’interior dels caixers; m’angoixa veure la gent pidolant agenollats i amb cartellets de “tengo hambre, por favor ayúdeme!” penjant del coll, cosa que per altra banda et fa desconfiar; m’angoixa veure la gent com, amb un ganxo, arreplega les bosses de dins dels contenidors i les furga per veure’n el contingut i aprofitar-ne quelcom; m’angoixa veure les velletes del meu barri (que anys enrrera, anaven a comprar netes i polides amb el seu cistellet) despentinades, mal vestides i empenyent el carretó d’anar a comprar que fan servir de caminador….M’angoixa la quantitat de guerres i matances i lluites en què és immers el món en l’actualitat i és en aquest sentit que no puc veure l’ampolla mig plena , sinó mig buida o ben buida…
Quin món estem creant? Això és l’estat del benestar i de la igualtat d’oportunitats a què aspiràvem? Per això vam lluitar tant? Perquè hi ha hagut aquesta regressió tan bèstia? Tan malament ho hem fet?
No vull, però, acabar amb tant desànim. Les petacades serveixen per remuore consciències i despertar els adormits; ha d’haver-hi, hi haurà un canvi. Costarà, però ens en sortirem, ens n’hem de sortir!
