Posts by :
Hores baixes
maig 9th, 2011
Sóc pas difús…
camí d’enlloc;
rol inconclús,
regust de poc.
Risc emergent…
valor caduc;
fràgil, silent,
amb pas feixuc.
Esforç constant…
cim costerut;
goig d’haver estat,
temor d’un ensurt.
Nuesa d’hivern…
temps de solitud;
senda vers l’intern,
sens gaire futur.
Enllaç del demà…
llavor d’un sol ús;
anys d’obrir la mà,
i oferir amb gust.
Felicitat breu…
més desig, tossut;
tapís sens relleu,
dies de quietud.
Confiant i estimant…
acceptar l’ajut.
Tot és canviant…
fins el “sóc” i el “puc”.
Maig del 2011
Procés d’una malaltia
desembre 14th, 2009Experiències de l’esposa
Inicis de pèrdua de memòria, com moltes persones a una certa edat..
Desorientació més acusada i oblits preocupants.
Sorpresa i toc d’alerta, en adonar-me que havia tret 2000 euros de la Caixa,
amb un taló, en un compte que teníem conjuntament. No ho recordava ni
reconeixia la fotocopia amb la seva signatura.
A partir d’aquí…metges, neuròlegs, TAC i diagnòstic.
Al principi vas observant i comparant fets quotidians i processos de conducta.
No pots preguntar: on has deixat…? perquè no ho sap; i si, cansada de buscar,
li pregunto per l’objecte desaparegut, s’adona dels lapsus que té i reacciona
malament ja que no vol acceptar-ho.
Poc a poc vas veient el que comporta una demència tipus “Alzheimer” per al
malalt i per a les persones que conviuen amb ell. Has d’intentar posar-te en la
seva pell i aprendre a exercir la virtut de la paciència. Aquesta actitud és vital
fins al final i molt difícil de mantenir, però hem d’intentar recomençar sabent
que l’estat d’ànim del cuidador repercuteix en la resposta del familiar afectat.
Cal trobar recursos per protegir-nos de l’estrès, pensant que tindrem una
evolució ascendent i llarga. Els que observen des de fora difícilment es fan
càrrec de la càrrega feixuga del dia a dia.
A més de buscar espais “d’airejar-nos” i de relacionar-nos, cal també inventar
petits trucs que ens facilitin el control. Per exemple, guardar allò subjecte de ser
extraviat o amagat; posar claus i no deixar-les al pany. De nit, durant una
temporada, em va anar bé col•locar una llauna de cervesa buida sobre la porta
entreoberta del dormitori, així, si jo tenia el son agafat, sentia el soroll que feia
en caure, quan el marit volia sortir. Recalco el que acabo de dir: “durant una
temporada” perquè el que avui va bé, demà ja no serveix. No podem oblidar el
caire evolutiu de la malaltia, i això ens obliga a una constant adaptació.
Difícilment podem preveure el “com” i el “quan”… per tant, diria que cal estar
atent, pensant que la realitat del moment ens demanarà allò que necessitem
canviar.
Un punt dolorós és veure com perds i es va allunyant, de mica en mica, el
company de tota la vida. Encara hi és, però ja no és la “persona” amb qui has
compartit ideals i projectes vitals. Més que el deteriorament dels aspectes físics
i materials, costa acceptar el deteriorament de la relació… la impossibilitat de mantenir un diàleg a nivell mental, intel•lectual o espiritual. Llavors sents una
terrible solitud i, crec que, es fa efectiu l’amor desinteressat, aquell que es dóna
sense esperar res a canvi, perquè l’altre està incapacitat per correspondre o ho
fa molt pobrament. Per a mi, està sent temps d’aprofundir en la provisionalitat i
en la humilitat.
La provisionalitat: no voler preveure-ho tot o tenir-ho tot ordenat i controlat sinó
estar oberta a l’imprevist, amb confiança. Acceptar que no tot depèn de
nosaltres i del nostre esforç. Intentar donar resposta a cada nova situació i
estar disposada a canviar qualsevol pla o enfocament, segons convingui.
La humilitat: reconèixer-se limitat, trencadís i feble, com a condició humana.
Experimentar l’equivocació de creure’s autosuficient i veure la necessitat que
tenim els uns dels altres. Haig de viure l’ara i aquí sense oblidar els temps
bons, amb actitud d’agraïment per tot el que he viscut al llarg dels anys i m’ha
donat felicitat. Pensar que l’actual situació, com totes les altres, serà
passatgera.
Aquests són alguns dels sentiments que afloren quan reflexiono sobre el procés de la malaltia de l’Alzheimer. Situació dura, però mai tant com per esborrar l’esperança i l’ajuda que l’espòs i la societat em demanen; segura de que la creu mai serà desproporcionada a les meves espatlles.
Maria Teresa Oriol