FI DE CURS

EL 26 de juny, vam fer una trobada de final de curs de la Colla cuidadora, érem unes trenta persones, vam anar al Palau Reial, vam cantar i  ballar, tots estàvem contents , ens ho estàvem passat molt bé. Després, vam anar a dinar  a una pizzeria, va ser molt divertit. Ja sabeu que no puc pujar escales, però no va ser cap problema: dos nois forçuts em van seure en una cadira i em vam pujar al menjador, escales amunt, jo em sentia com una Sultana, cantava al compás de les escales dient: ay ay! però vaig arribar bé. A l’hora de baixar em  vaig agafar al coll del Juan i  l’ Eduardo i vaig poder arribar bé a baix.

Tots ens hem desitjat un bon estiu, amb ganes de retrobar-nos el proper setembre.

Montserrat Rabassa

EL BATEIG DELS MEUS BESNÉTS

Quan em van fer saber que els meus néts havien tingut els seus fills, automàticament, amb vaig convertir en besavia! Em semblava estar als núvols… Vaig topar amb la realitat  en saber que eren prematurs i per als pares va ser un calvari el dia a dia a l’hospital.

Jo estava molt contenta, els meus besnéts, nen i nena, cada dia progressaven una mica, però encara no els podíem visitar.  Al cap de dos  mesos els van donar l’alta i els vaig poder veure i tenir als meus braços, quina alegría! Eren petits i fràgils, vaig donar gracies a Déu i li vaig demanar que anessin creixent amb salut.

Ara, després d’un any, el mes de maig els van batejar a Planoles on hi ha una petita església romànica. Els bessons es  diuen Núria i Esteve. Casualment el seu avi coneixia aquest lloc tant bonic perquè hi havia anat de colònies, durant molts  anys  hi feien moltes activitats i excursions, havien dormit en el mateix lloc on ara han batejat els dos germanets.  L’ avi hi ha continuat anant,  per aixó ens ha fet encara més il·lusió celebrar-ho en aquest lloc tant especial per a nosaltres. La vida dóna moltes voltes!

Ha estat per a mí un día meravellós, sóc feliç veient l’ alegria que regnava en tot moment. Els nens no van plorar gens en rebre l’aigua beneïda! Ja són cristians.

Espero poder-hi posar  alguna fotografia ben aviat.

Montserrat Rabassa.

L’amor al llarg de la vida.

L’ amor què és? Tots neixem amb amor, de petits adorem els nostres pares, a la juventut l’amor ja és diferent i quan som pares, ens sentim molt feliços, però (sempre hi ha un
“PERÒ”) també hi ha dolor.

El dolor no és només físic és també psíquic. A vegades una paraula pot fer més mal que una bufetada i si te la diu un fill encara més,

A mida que ens fem grans, tenim temps per analitzar les coses bones. Quan ens fan avis, recordem el passat. Jo em pregunto: estimen més els néts que els fills? És un amor diferent:reposat, pacient i més expressiu…

Vull continuar explicant experiències de la meva vida, ho continuaré fent tot sovint…

Montsserrat R.

Com se’n va la vida

Tot va començar el 12 de febrer de 2001.
En veure que en Joan, el meu marit, no es trobava bé vaig cridar el metge i davant la situació, ens va enviar a l’Hospital. Allí, li van diagnosticar un infart cerebral i, al cap de quinze dies, li van donar l’alta.
En aquell moment, en Joan, espantat, em digué:
– I ara què he de fer? On he d’anar?
– Cap a casa. Que quan el Mossèn ens casà, ens digué que era per allò bo i per allò dolent.    Allò bo ho has agafat tu i ara em toca a mi agafar allò dolent -Vaig contestar-li.
I així fou com, any rere any, amb paciència i afecte se li va anar amorosint el caràcter. Algun cop vaig haver-li de cridar l’atenció, però després em dolia haver-ho fet.
Els meus amics m’aconsellaven i em deien que el portés a una residència i jo els deia:
– No. Ell pot estar a casa nostra i jo, sola, puc cuidar-lo amb tot l’afecte i donar-li, en els seus últims anys de vida, tots els capricis que em pugui demanar.
Al cap de 6 anys de la seva malaltia, vaig demanar ajuda a l’assistent social. Jo ja no podia més… Van passar 8 dies i m’enviaren dues cuidadores.
Ell, però, cada dia anava empitjorant. Jo demanava a Déu que, quan arribés el moment final, no el fes patir i així fou: es va quedar adormit per sempre.
Per sentir-me acompanyada, vaig escampar fotos seves per diversos indrets de casa i funciona. Quan el miro em reconforta.
Van ser 60 anys de dura convivència. Tota una vida. Només me’n queden, però, els seus records bons. Ara ell ja no pateix. Ara pateixo jo i m’he proposat sortir del pou en què he quedat enfonsada.
La vida la comparo amb una rotonda, al centre hi ha el pou i jo el saltaré…