Arxiu diari: 6 d'abril de 2018

Anar-se’n al calaix

Publicat el per
Respon

Definició:  Morir.
Quan més tranquil podia viure, se’n va anar al calaix.
Etimologia de calaix
Probablement del grec kálathos, ‘cistella, panera’, o, més aviat, del seu diminutiu kaláthion.
Usos
Portada d’Itàlia pel germà de la mare, viatger empedreït a qui es titllava en secret de maçó, ateu, irreverent i calavera, i de qui es temia, per reblar el clau, que no deixaria un ral en anar-se’n al calaix, la pintura representava un grup de figures femenines rosades i abundoses les quals deixaven clarejar sense cap mena de pudor els seus encants a través d’uns vels finíssims, vaporosos, una pura il·lusió tèxtil.
Jesús Moncada, Camí de sirga (Barcelona: La Magrana, 1988), pàg. 15

Trobat a RodaMots

Racons de Barcelona nº3

Publicat el per
Respon

La plaça del Pi : la Rosassaadmin-ajax

La façana principal té damunt de la portalada una gran rosassa de dotze braços del segle XIV, destruïda en l’incendi del 1936 i reconstruïda l’any 1943 per l’arquitecte Josep Maria Jujol, basant-se en fotografies i també en l’estudi de les rosasses dels monestirs de Pedralbes i de Sant Cugat

Aquesta antiga Basilica  es troba ja citada en documents del segle X com a centre d’un barri nou, a extramurs de la ciutat. En acabar-se el segle XI encara hi havia hortes

No s’han trobat rastres de les esglésies anteriors a l’actual, que comença a ser edificada abans del 1322. Se sap que l’any 1415 dirigia les obres Guillem Abiell.

La primavera

Publicat el per
Respon

Quan arriba la primavera, els camps reviuen i floreixen, els borrons dels arbres i arbusts es fan més grossos i el sol, i la pluja suau fan que s’obrin i surtin les fulles i les flors. Comencen a verdejar els jardins, creixen les herbes i les plantes i arbres fruiters comencen a florir.

El culte a aquests elements naturals. Símbols de perennitat i de tancament del cicle anyal s’ha manifestat en totes les civilitzacions i suposa l’agraïment als déus per la renovació de la vida enllà del col·lapse hivernal.

Damunt l’herba bategen nous destins;
l’aire ens duu acords de violins
de sobte, reverència de tija que s’inclina,
la primavera s’alça bo i divina.

Rosa Verdú de Febres