El 15 de novembre de 2011, vaig escriure un text que titulava “Mai més” i que acabava dient: “Jo, en el nostre cas, ja no sé si en queden gaires més de llençols per perdre…”Avui, 23 de març, constato que sí, que encara en quedava un de llençol per perdre, el definitiu…

En Jordi ens va deixar el dia 17 de març. Ens va deixar per sempre, després de quatre mesos en què se li van anar apagant els minsos senyals de connexió que li quedaven quan li parlàvem o quan li fèiem un petó.

Ara, a la nit, quan em fico al llit, ja no li puc agafar la mà ni acostar-m’hi per sentir la seva escalforeta. La seva banda és buida i freda i res no em pot consolar d’aquesta buidor ni d’aquesta fredor.

Se n’ha anat envoltat de la nostra presència i del nostre amor, suaument, lentament, tranquil·lament…

Ell ho va donar tot per la família i pels amics, és recordat per tothom pel seu bon fer i per la seva bonhomia i és per això que els qui l’estimem el recordarem i pensarem que “Ningú no mor mai completament, mentre hi hagi algú per recordar-lo”.

El recordarem sempre!