L’experiència d’haver d’ingressar a un geriàtric a la nostra mare, que té 93 anys i que en fa 5 que té demència tipus Alzheimer, l’he poguda compartir amb La colla cuidadora. Alguns de nosaltres ens hem trobat amb aquesta situació i ens ha ajudat molt poder-ne parlar. Pensem que escriure els nostres dubtes i les nostres angoixes i publicar-les també pot ajudar a altres cuidadors que viuen aquesta mateixa situació.
Jo us vull explicar com hem viscut l’experiència. Segur que som molts els qui estem en aquesta situació que pot ser molt dura i difícil, però, a la vegada, alliberadora per al cuidador i una millora per al malalt.
És dur haver de reconèixer que ja no podem ni estem en condicions de cuidar el nostre familiar. Els dies previs a l’ingrés, han estat els pitjors. El moment de portar-la al Centre i haver-la de deixar ens va fer sentir molt malament. Vaig haver de fer un gran esforç i intentar raonar i acceptar que representava una millor atenció per a la nostra mare. El metge del Centre ens va convèncer i ajudar a entendre que estavem fent el millor per a ella. Nosaltres l’anem a veure molt sovint. De vegades ens reconeix i se la veu tranquil·la. Està molt ben atesa. S’hi està adaptant bé i nosaltres també, tot i que ens costa molt acceptar aquesta nova situació, situació que no podem canviar perquè el deteriorament de la nostra mare és molt evident, intentem viure-ho de la manera més real i positiva. Jo em continuo sentint cuidadora, però molt més relaxada. Tinc més temps per a mi i em puc dedicar a la meva família i a tornar a fer coses que ja havia aparcat. Vull creure que si la nostra mare pogués, ens diria que hem fet el que calia.
Carmen Lorenzo
Desembre de 2010
He leido tu escrito y me reconforta mucho a mi personalmente que en estos momentos estamos tomando la misma decisión con mi madre ya que hasta hace dos meses estaba minimamente bien, pero en este tiempo nos ha cambiado mucho la situación y tal como tu dices es uno de los momentos más duros y dificiles que tenemos que pasar, pero pensar que puede estar tan bien cuidada o mejor que en mi casa (cuidada por profesionales) me tranquiliza, así lo manifiestas en tú propia vivencia.
Y se que el cariño lo seguirá recibiendo con nuestras visitas.
Aunque sabes que tu madre no puede estar en mejores manos, debes sentir como si la abandonases (a mí me pasó y eso que solamente estuvo dos meses en una residencia, mientras hacíamos obras en casa para que pueda estar cómoda) pienso que no es un abandono, ni tirar la toalla, no, no es así, es una difícil pero muy necesaria decisión para tu madre y para la familia.
Claro que quedará un vacío en casa, que estarás pensando cómo estará realmente….. Piensa que no deja de estar enferma, y cuando alguién está enfermo necesita cuidados, y en este caso de Alzheimer sabemos que cuidados hacen falta cada vez más…..
Demuéstrale tu cariño, ¡que de esto nunca sobra!, pero piensa también en todos los demás que necesitan de tu amor y en ti por supuesto.
Un abrazo
Emmanuelle
Debemos prevenir me1s (evitando egallr a limites extremos de cansancio, desgaste, irritabilidad, e1nimo ), autoayudarnos (participando en cursos, charlas y disfrutando de algunas horas de ocio y tiempo libre)y concienciar entre todos/as a la Sociedad de la necesidad y el reconocimiento para con las personas cuidadoras.
Em dono compte que estic a la mateixa situació que la de les meves companyes, ja que la Doctora que porta el meu marit m’ha aconsellat que era molt necessari i urgent que el portés a un centre de dia, al centre que tenen ells hi ha dos anys de llista de espera i em va aconsellar no esperar, donant-me vàries adreces per que busqués la més convenient, allà reben la teràpia adequada i els exercicis cognitius adequats, a banda que també estan acompanyats d’altres persones. Jo ho estic passant veritablement malament, em dona molta tristesa. Però m’he de fer forta i pensar que tot és pel seu bé. La veritat és que hi va a la força. M’han dit que s’acostumarà; he començat portant-lo tres dies consecutius, i el recullo a les tres de la tarda perquè no se li fagi tan pesat. Cada dia em diu lo mateix: que l’estic matant, però la psicòloga em diu que no deixi cap dia de portar-lo.
Perdoneu-me, em sembla que m’he estès massa.
Molts petons
Emilia O.