Era un dia clar, havia sortit el sol. Arribava a la muntanya. La coneixia molt bé, de sempre m’havia agradat. Tenia de caminar una estona.  Els camins eren estrets, però la olor dels pins i la terra molla ajudava a pujar. En arribar era como estar en un mirador extraordinari, només veia muntanyes que semblava que no s’acabaven mai. Eren els PIRINEUS.

Al baixar hi havia un rierol on hi passava poca aigua, semblava que s’amagava entre les pedres i els matolls, però continuava fins a desembocar al riu. Era tot verd i per la vora del camí hi havia petites flors. Després hi havia camps de roselles que vaig deixar de cop quan vaig veure els marges de la carretera plens de flors de ginesta. Era la PRIMAVERA.