Avui tinc ganes de parlar d’un llibre que m’ha agradat molt.

“Petons de diumenge” de la Silvia Soler. És el premi Prudenci Bertrana  de l’any 2008, però jo no l’he descobert fins ara fa pocs dies.

Si no l’heu llegit i no el voleu comprar, aneu a la biblioteca i demaneu-lo al servei de préstec.  S’ho val.  M’ha agradat molt.  M’ha enganxat, que diuen els nanos… 

La Valèria és una dona ja gran que sap que té els dies comptats (és afectada d’un càncer irreversible)  i a través dels seus records , del seu diari escrit, de les cartes que conserva d’una amiga, l’Elisa i  dels punts de vista dels seus fills i amics,  ens narra la història d’una de les dones que van viure  els anys de la Dictadura franquista amb tota la repressió ambiental i religiosa que això va repesentar. No us penseu, però, que és un llibre on es parli de política, ni que sigui un pamflet.

A través de la vida que escullen els dos personatges principals, la Valèria i l’Elisa, descobrireu com busquen, cadascuna a la seva manera  i segons el seu fer, la felicitat.

L’obra se situa cap al començament dels anys 40 i arriba fins als nostres dies.

Heus aquí algunes frases que s’han dit en comentar-la:

“És una novel·la tendre plena de sentiments i gens ensucrada”

“És un llibre senzill, de persones senzilles, però gran en sentiments i sesacions”