El dia 18 de gener d’enguany, la meva vida va canviar totalment i va ser un canvi molt positiu. A la meva parella li van diagnosticar un càncer.

Tot i que el terme espanta molt i que no estem preparats per a la malaltia, vaig començar a entendre que havia de viure realment la vida, gaudir de cada moment i entendre que la paraula càncer es vida.

No em podia enfonsar, havia de ser el pilar bàsic de la meva parella. Així que primer vaig començar a entendre el que volia dir càncer i vaig llegir llibres per informar-me’n. També havia de buscar recursos per afrontar la situació i viure la malaltia com la història més maca del món.

Com a parella, havia de buscar algun recurs per poder expressar les meves pors, un lloc on no existís la malaltia i on pogués expressar les meves emocions: riure, cantar, plorar, ballar… Així que, mitjançant un gran professional i amic, vaig trobar un espai on els qui vivim amb una persona que té una malaltia, ha patit un accident o ha perdut un ser estimat ens sentim cuidats: l’escola de cuidadors.

Ahir vaig entendre que ara tenia a la vida una doble funció: parella sentimental i cuidadora. Vaig entendre el concepte de cuidar. Moltes persones que som cuidadors no ho sabem realment i no són conscients de la importància de la nostra tasca.

Amb aquest escrit vull reconèixer la gran feina que fan tots els cuidadors i que la seva implicació amb el malalt és un acte d’amor, de generositat, de valentia i de gratitud.

MARTA PAGÈS I LLINÀS Barcelona

La Vanguardia 12/05/2018