Ara ja ho sé.
Ara que se m’acosta la vellesa ho sé.
M’ho ha ensenyat, amb paciència i errors,
la pròpia vida, la seva capa d’anys, que jo carrego.
He descobert la trampa de l’enigma,
la solució al problema que ens fa de corol•lari,
la sortida millor del laberint,
el camí que em cal triar en cada cruïlla.
Ara ja ho sé.
Ara amb la mort a la vora ho sé prou bé:
m’ha salvat estimar-te,
em salva cada dia, cada hora del dia;
nàufrag o pelegrí, penitent o corsari,
m’ha salvat estimar-te
exactament igual
com un foc en la nit
-que no és només calor contra glaçada,
que no és només la llum contra la fosca,
que no és només un punt de referència-.
Foguera primordial, en tu conservo
la meva intel·ligència de les coses
i l’exacta mesura dels meus límits.
Per poder ser qui sóc:
m’ha salvat estimar-te.

Escrita per DANIEL NOMEN, professor ensenyament mitjà