Sortia l’altre dia d’una reunió amb el cor reconfortat però melancòlic. La conversa havia estat amena i profitosa. El meu interlocutor és un home prudent i savi, que va abandonar l’escena política fa anys, on va destacar com a fabricant de pactes. Havíem parlat de la tensió dels extrems que domina les relacions entre la política catalana i espanyola i ens conjuràvem una vegada més per fomentar el diàleg, malgrat la devaluació que ha sofert, entre nosaltres, aquesta paraula. I és que el diàleg no és possible, per descomptat, si l’altre no et reconeix; però tampoc no hi ha diàleg si tu ja no vols reconèixer l’altre tal com és i pretens que sigui només allò que a tu et sembla que és i que faci només allò que tu vols que faci.

La conversa em va deixar melancòlic perquè l’ànim reflexiu del meu interlocutor és, en la nostra vida pública, una autèntica raresa. Ho vam poder constatar una vegada més en la sessió d’investidura de Rajoy: la retòrica tremendista domina l’ambient, l’escalada de retrets no toca mai sostre, la lògica de l’insult presideix les relacions polítiques i la negació de l’altre s’ha convertit en el valor més aplaudit.

Anava pensant en això mentre caminava per l’Esquerra de l’Eixample, en direcció a l’estació de Sants on havia d’agafar el tren de Girona. Tenia dues hores lliures. Comptava asseure’m en un cafè i avançar en la lectura de La cultura de la conversación (Siruela), un formidable assaig de Benedetta Craveri que el dia 28 d’aquest mes participarà en les converses de La Pedrera. Entre els segles XVI i XVII, gràcies a la intel·ligència d’unes dones aristòcrates, la condició femenina, tan subordinada, es converteix en el ferment de la civilització moderna: contribueix a modernitzar el francès, que s’adaptarà a l’elegància de les converses dels salons, i desplegarà una manera nova de relacionar-se que, més que el poder, valora el desig de superarse, de sorprendre i d’agradar; i premia la voluntat de reconèixer, comprendre i respectar l’altre.

A l’encreuament de Rocafort amb Tarradellas, em va cridar l’atenció un cartell enganxat als vidres d’una botiga: “Cap persona gran sola al nostre barri”, deia en lletres grosses. Em vaig acostar per llegir-lo i, mentre ho feia, algú em va tustar suaument l’esquena. Era un home d’uns setanta anys: “L’interessa, aquesta propaganda?”. M’ha encuriosit, vaig respondre. “Sóc jo qui he enganxat el cartell! Em dic Víctor Manuel i sóc voluntari”. Em va explicar que formava part de la xarxa eixgran, dedicada a procurar que els ancians no estiguin sols i que no els falti de res. S’explicava amb molta simpatia. Jo tenia temps i ell ganes de parlar, així que em vaig disposar a escoltar-lo. “La crisi –va començar– no només ha afectat la gent que sempre ho ha passat justet, també ha fet mal a persones d’origen burgès que ho han perdut tot i que, per edat, ja no estan en condicions de refer-se. El problema és que, en no estar acostumats a demanar, molts ancians passen les privacions en silenci. Els serveis socials podrien ajudar-los, però molts d’ells se’n sentirien humiliats; no gosen adreçar-s’hi”. Per això, entorn de les parròquies del Pilar i Sant Eugeni Papa, es va crear l’associació Emmaús que, amb l’ajut dels Rotary, dels centres socials del barri i dels Amics de la Gent Gran, van començar a posar-se en contacte amb tots els ancians solitaris de l’Esquerra de l’Eixample. Han muntat “El meu menjador social” que té una doble funció: alimentar i socialitzar.

“Quan s’estira un fil de necessitats, sempre n’apareixen d’altres”, em deia en Víctor. “Problemes d’habitatge, d’higiene, de salut. Acompanyi’m”. Tenia temps i ho vaig fer. En un despatxet de la parròquia de Sant Eugeni, la doctora Rosa M. Servent em va explicar com afrontaven els reptes econòmics i organitzatius d’Emmaús. Després, vaig entrar al menjador, on dues voluntàries paraven taula. Una d’elles havia estat catedràtica de Farmàcia; l’altra, mestressa de casa. Més endins, un rus i una noia, riallers, feinejaven. El menjador és senzill, net i lluminós. “Quan acabem de dinar, fem unes sobretaules sensacionals!”, em deia Víctor Manuel, rient d’orella a orella. Hi assisteixen ancians i famílies amb nens, pobres de solemnitat i gent solitària, avis que no veuen mai els néts. Emmaús, amb la col·laboració de molts donants, complementa l’acció dels serveis socials. Perruqueria, odontologia, neteja de la llar. “Si han de sortir del pis per dinar –em deia la doctora Servent– s’arreglen i tornen a socialitzar-se. És socialitzant-se que recuperen la dignitat”. En acomiadar-se, Víctor Manuel va dir: “L’important no és el que donem, sinó l’alegria que rebem”.

Corrent cap a l’estació, pensava en aquest país tan estrany: mentre els nostres polítics cada dia són més partidaris de convertir la vida pública en un ring de boxa, el gruix de la societat és més acollidor del que sembla. “On hi ha el bé, hi ha la meva pàtria”, em vaig dir, evocant els clàssics. No és la pàtria dels crits, la que guanyarà el futur, sinó la de la fraternitat.