Li diuen flor del cucut a la gentil primavera, perquè aixís que el sent cantar en son coixí se desvetlla.

Estira els dèbils bracets de ses fulles verdes, per fer enllà lo llençol de la geladora gebre.

Obre sos ulls blavejants, son capcironet aixeca, com pastoreta gentil que ha fet un son sobre l’herba. Mira al seu entorn, a ses companyes desperta, que s’alcen ací i allà constel·lant tota la terra.

Tremola encara de fred, mes tota s’alegra al sentir com al cucut li ha respost l’oreneta, entonant un càntic nou amb una tonada vella:

-Lo bon temps és arribat, beneïda primavera.

Brins d’espígol, Jacint Verdaguer