En el transcurs de la malaltia d’en Jordi, he hagut d’assumir molts cops el significat d’aquests mots:
MAI MÉS …
Mai més , no podrà llegir. Mai més, no podrà escriure. Mai més, no podrem mantenir una conversa. Mai més , no caminarà. Mai més, no es podrà ni afaitar, ni dutxar, ni vestir tot sol. Mai més, no em podrà abraçar…
Mai més, no…moltíssimes més coses i, avui, hi he d’afegir:
Mai més, no podrà, per esmorzar, ni prendre el suc de taronja, ni menjar les dues llesquetes de pa de motlle de cereals amb mantega i melmelada.
Mai més, no podrà menjar, per dinar, la seva sopa de caldo amb “maravilla” i el filet trinxat.
Mai més, no podrà menjar, per sopar, el seu puré de verdures amb el peix o l’ou aixafat.
Ara, sempre més, haurà de prendre: per esmorzar, farinetes; per dinar, Fortisip i per sopar, Fortisip. Tot ben espessit a fi que no s’ennuegui.
La meva àvia deia: ” a cada bugada es perd un llençol” i jo, en el nostre cas, ja no sé si ens en queden gaires, de llençols, per perdre…
Avui, estic trista. Tinc aquest “MAI MÉS” ficat tan endins…
En Bartomeu Fiol en un petit poema titulat “Viure i sobreviure” diu:
ERA A LA VIVÈNCIA QUE ASPIRÀVEM, NO A LA SUPERVIVÈNCIA.
Em faig meu el poema…