Del llibre de la Marató de TV3 2013
Sebastià Serrano

Eren quarts de dotze i la reunió era ja a les acaballes. La Cristina, sense fer gens de soroll, es posà dempeus i amb un breu aixecament de celles s’acomiadà de les companyes. Sortí de la sala, baixa unes escales i enfilà el llarg passadís que condueix a la sortida de l’hospital. A fora, l’esperava aquell paisatge tardoral que tant li agradava. Li va semblar com si el mar volgués mostrar tot l’inventari de sensacions. Això l’estimulava tant que va decidir de passejar una estona pel costat del mar i gaudir d’un cel ennuvolat que encomanava uns colors molt especials a l’aigua. «Respira, respira» es va dir a ella mateixa, «respira fort, que això és Vida», mentre la brisa l’acaronava. Pensava que la reunió havia anat molt bé, que havia estat un èxit. Caminava pel passeig fins al final de l’edifici de l’Institut de Ciències del Mar. Havia pensat agafar un taxi, però decidí de caminar una mica més i fer la tornada en autobús. Va fer marxa enrere, agafà el camí del centre de recerca biomèdica -un vertader Palau de la Ciència, un dels centres de recerca amb les vistes més boniques del món- iva esperar l’autobús 10, que té l’origen ben bé al davant.
Aquell dia, semblava que tot li anava a favor, tant és així que tot d’una s’adonà que tenia una cançoneta a flor de llavis. Durant el trajecte, mentre pujava pel carrer de la Marina, repassa pel damunt algunes escenes de la reunió amb les companyes dels centres d’Infermeria de tot el nostre territori. Tractaren de com haurien de presentar, a les primeries del 2013, a Chicago, la candidatura de Barcelona com a seu del Congrés Mundial d’Infermeria del 2017. Una de les propostes de la Cristina, com a cap d’estudis de l’Escola Superior d’Infermeria de Sant Pau, havia estat la d’estudiar la possibilitat de convocar un Fòrum Internacional d’Estudiants d’Infermeria, coincidint amb el congrés. Ben aviat el bus arribà a la Sagrada Família i la Cristina va decidir de baixar i caminar una estoneta més. L’espai i el temps hi acompanyaven del tot.
Agafà l’avinguda Gaudí i va veure de seguida la façana de l’hospital de Sant Pau. La Varietat de sensacions, de caminar i del paisatge, donà ales al raonament que per moments s’encavalcava entre memòries diferents. També pensava que la seva filla Laia, a Hèlsinki, ja devia viure amb un cel a les fosques durant gairebé tot el dia. Allà hi feia un màster -i després el doctorat- sobre les paradoxes i el problema de la veritat. Entrar al recinte del vell hospital per la porta principal va ser tota una experiència. Entra en un món fascinant, només possible a la Barcelona de començament del segle XX. Per a la Cristina era casa seva i encara en aquell dia mig grisós de final de novembre del 2011 podia notar com se li esbatanaven els ulls i la mirada interior li deia el que significava per a ella aquell bé de Déu d’arquitectura, que ha fet de contenidor d’un univers d’emocions difícil de descriure.
Només entrar a l’espai interior de l’hospital li vingué al cap un dels temes discutits a la reunió, el de com detectar, identificar i tractar l’agressivitat i la violència tant en el món de l’atenció primària com en el de l’hospitalària; dels riscos que sovint comporta l’activitat de cuidar i de curar, sobretot, en aquest veritable laboratori del tracte humà, complex tresor comunitari, que és un hospital. La Cristina agafà el carrer central en direcció a l’antiga zona de quiròfans i s’acostà un moment a l’edifici de Sant Agustí, que contenia la sala i el departament de cirurgia general. Aquella sala havia estat el primer lloc on havia treballat, i d’això feia ja més de vint-i-cinc anys. Quants paisatges tenia ara dintre dels ulls! Els primers pacients, les companyes, els metges, les il•lusions, el compromís, el desànim, la complicitat, l’alegria, les guàrdies, el patiment i el dolor físic, les bones i les males noticies i, fins i tot, algunes besades furtives.
«Alguna vegada, després de dedicar tots els esforços a una persona en estat molt greu, no hi podíem fer res i se’ns n’anava i després ateníem la família. Ho feien les més expertes. Era, i és, dur, molt dur. l per això algun vespre d’aquests, després de viure una bona estona de molta tensió, ens encaminàvem, unes quantes companyes, a reconfortar-nos en algun bar de la rodalia de l’hospital tot prenent unes copes. Ens desfogàvem, ens miràvem als ulls, gesticulàvem, ens tocàvem les mans i els braços, fèiem totes les expressions verbals i no verbals i, finalment, ens refèiem». Tot això ho pensava la Cristina. I també que varen fer força sopars que, alguns cops, havien acabat en una discoteca on es deixaven anar una mica. Sovint hi trobaven companys metges i, més d’un cop, qui més qui menys, havia iniciat una petita història que havia durat una nit o, de vegades, anys.
El dia esdevenia cada vegada més foscot i semblava que volgués caure alguna gota. Del pavelló de Sant Agustí passà al de Sant Frederic i d’allà ja enfila, amb un pas una mica més lleuger, cap a l’Escola d’Infermeria. Passava d’un quart de dues i la Cristina encara volia donar un cop d’ull a un parell d’informes. Si, a la reunió, el tema estrella havia estat el del seguiment dels graus d’infermeria, que havien començat feia poc, seguint la normativa emanada de les directrius de Bolonya. A Sant Pau impartien fins a segon curs i de cara a l’any vinent, com a les escoles de les altres universitats, calia començar a configurar l’espai acadèmic dels treballs de grau a realitzar pels alumnes. Quins temes, quina tutoria, quina elaboració, quina presentació i quina avaluació, aquesta havia estat la qüestió.
La Cristina vivia amb una veritable passió el desplegament dels nous plans d’estudis d’Infermeria com a estudis universitaris superiors. Ella formava part d’una de les primeres promocions de diplomades en Infermeria, en els anys vuitanta. Començava a quedar enrere aquella concepció de la infermera com a dona servicial, abnegada, pacient, agradable de tracte i complidora al peu de la lletra d’allò que ordenava el metge. Abans, una infermera que prengués decisions o que gosés preguntar per les raons d’allò que li manaven de fer no era pas gens ben vista. Sense cap mena de dubte, l’evolució de la infermeria haurà anat en paral•lel a l’evolució de l’estatus de la dona en l’ordre social existent en els darrers quaranta anys, fins al dia d’avui. Per fi ara, els estudis d’infermeria gaudeixen del mateix estatus acadèmic que el de les altres disciplines universitàries. I això gràcies a moltes infermeres com la Cristina, que, per la seva preparació, el seu esforç, la seva motivació, la seva creativitat i la seva capacitat d’innovar en els espais del cuidar i curar la persona, acabaren per aconseguir els objectius que s’havien proposat.
La Cristina entrà al seu despatx de cap d’estudis i tot seguit posà en marxa el contestador. Primer, una trucada recordatori de l’escola de Manresa on havia d’anar a fer una conferència, i després una de ben estranya. Guaità per la finestra i una pluja fina queia sense fer soroll, però era d’aquella que enganxa la mirada. Per als nostres cervells, veure caure aigua del cel a manera de regal deu ser com un massatge que ens estimula les zones de recompensa. A l’altre costat del fil hi sonà una veu de dona, una veu serena, una mica greu i molt agradable d’escoltar. Comença demanant disculpes, humil, però volia fer una proposta, que potser semblava agosarada, i que deixà gravada en un llarg missatge de veu.
«Sóc una cuidadora -va dir després de la disculpa i de la presentació d’ella mateixa- i em pregunto si vostès veurien amb bons ulls de fer un estudi sobre la relació entre una persona cuidadora i la seva pacient (la seva mare) amb una clemència d’Alzheimer en un estadi avançat… Penso que potser algunes estudiants d’Infermeria voldrien sentir de prop, escoltar i veure allò que una cuidadora fa, pensa i sent. A més, elles podrien aprendre els principis bàsics de l’art de cuidar, que vol dir també acompanyar, una persona en l’angoixant viatge de la demència. Potser hi haurà alguna estudiant a qui li farà goig de conèixer la nostra experiència, és a dir, de prendre el pols de la persona cuidadora mentre interactua amb aquella que cuida».
La Cristina tornà a escoltar una altra vegada el missatge, i aquella veu plena de sensibilitat i de subtilesa, amb la serenor que desprenia, va aconseguir que els seus ulls s’aturessin una altra vegada damunt la pluja com una papallona damunt d’una flor. De seguida va veure i entendre el que significava i el que podria arribar a significar per a ella. Li semblà com si aquella veu hagués impregnat l’aire com un perfum. Tot seguit féu sentir el missatge a la directora de l’escola, i cap de les dues no va poder amagar que experimentaven una certa excitació. Comentaren la proposta i reflexionaren sobre com les estudiants d’Infermeria de l’escola, com les de qualsevol altre centre, aprenien coses sobre la malaltia d’Alzheimer o sobre les demències, o sobre el càncer, als llibres de text. Si, és veritat que ja als primers cursos, els bàsics, obtenien alguna experiència en pràctiques amb pacients durant unes rotacions en diferents espais de l’hospital. També practicaven sovint les seves habilitats en simulacions molt ben fetes sobre sofisticats maniquins susceptibles de ser tractats d’un atac de cor, un càncer o una demència.
Tanmateix, el que proposava la Clàudia, de quaranta-vuit anys, diplomada en Infermeria l’any 2003, la seva oferta per a les estudiants, era una cosa única. La possibilitat no només de veure-la a ella treballar, cuidar la seva mare amb un Alzheimer avançat, sinó també la de preguntar-li com s’ho feia, com se sentia, com era la interacció amb la persona cuidada i com era la relació amb l’equip mèdic que la portava. Preguntar-li, en fi, per la seva experiència cuidadora i pel sentit mateix del cuidar. Podrien entrar en la privacitat més absoluta dels sentiments de la persona cuidadora. Així que, unes quantes setmanes més tard, en començar el segon semestre, dues estudiants del curs d’infermeria bàsica, que oferia com a professora la Cristina, dues estudiants de segon any, la Marta I., de vint-i-tres anys, i la Roser F., de vint-i-cinc, arribaven a casa de la Clàudia L., un pis del carrer de Llúria, al cor de l’Eixample barceloní.
Tal com havien quedat per telèfon, les dues estudiants es presentaren al domicili de la Clàudia el segon dimarts de gener a mig mati. Les noies van viure la trobada amb un pèl d’ansietat. Havien preparat tota una llista de preguntes, ja que, justament, havien estudiat els processos de clemència no feia gaire temps. Després d’una càlida salutació la Clàudia ja els etzibà:
–Vinga, seieu i parlem… Pregunteu tot el que vulgueu, som aquí per compartir informació i sentiments.
La Marta i la Roser van veure tanta amabilitat en la cara i la veu de la Clàudia, que no ells féu gens difícil d’encetar una conversa -i una relació- que hauria de donar molts i bons fruits. La Clàudia tenia uns ulls marrons clars, molt grossos, que desprenien afecte i sinceritat, els cabells castanys, força llargs i una mica arrissats. Se les mirava, tota encuriosida, mentre parlava en un to alegre 1 amistós. Les noies de seguida es van deixar seduir per la seva expressió, verbal i no verbal, amb tots els matisos de la complicitat, del bon tracte, de la dolcesa i de la proximitat emocional.
La Roser va treure, ben aviat, el tema de per què va decidir de cuidar la Mercè, la seva mare. La Clàudia contestà que la història era una mica llarga.
–Vaig diplomar-me en Infermeria el 2003 i el 2006 tenia una feina interessant, i amb molt bones perspectives, al servei de cardiologia de la clínica Teknon. Jo havia treballat durant anys a la secretaria general de la universitat i en un moment donat, quan em vaig separar, vaig decidir de canviar molts dels espais de la meva vida i estudiar, mentre treballava en horari reduït, allò que sempre m’havia atret: l’atenció a les persones malaltes. Em vaig matricular a la vostra escola i, amb molta motivació, me’n vaig sortir força bé. Al cap de poc de començar amb la nova feina, al meu pare, que vivia en aquest pis familiar, li fou diagnosticat un càncer de pàncrees, i la meva mare va esdevenir la seva cuidadora.
»La mare s’hi va implicar molt, massa. Fou un error garrafal nostre de deixar-la amb la responsabilitat. Primer va ser la llarga temporada fins al diagnòstic del pare. Després el xoc i tot seguit la quimioteràpia, dura, que desencadena una sèrie de problemes que es converteixen en malsons. Potser la malaltia ja no causa forts dolors, però els efectes col•laterals del tractament són ben visibles. Els pobres malalts han de romandre amb una vena canalitzada perquè se’ls pugui subministrar els medicaments, perden els pèls del cos, queden amb el cap ben calb i sense celles ni pestanyes, se’ls irriten les mucoses de la boca, que s’omple de llagues i de petites ferides, cosa que pot fer de menjar i engolir tot un drama, com de vegades també orinar i defecar. Els aliments que podrien ser una font de plaer poden resultar ben insuportables. A més a més, les continues proves diagnòstiques, l’espera de resultats, l’ansietat constant van fer que a la mare, la cuidadora única, només amb l’ajut, als matins, d’una noia colombiana, se li accelerés de manera gairebé galopant un procés de clemència que, de ben segur, abans de la malaltia del pare ja devia ser incipient. Abans, de vegades, fins i tot fèiem una mica de broma sobre els seus «oblits».
»Jo vivia un moment de molta pressió a la feina i no podia anar gaire per casa dels pares. El meu germà i la meva germana hi anaven i, li donaven un cop de mà i cada cop estaven més preocupats per les «pèrdues de la mare. L’Enric, el meu germà, un dia va trobar una muda del pare, ben plegadeta, a la nevera. Ens vam reunir a casa amb els pares. Tot feia pensar que el pare viuria entre sis mesos i un any. l, sabeu?, la mare, en un moment determinat, em va mirar amb els seus ullets, amb la mirada més innocent del món i una cara amb matisos de preocupació, com de qui se sent desorientada, i em va dir: «i a mi qui em cuidarà?»›. «Jo et cuidaré, mare», vaig dir-li, i el rostre se li va il•luminar. Dues setmanes després ja estava instal•lada en aquest seu pis.
»El pare encara va viure més d’un any i el final fou molt dur. Se’l veia decrèpit, la seva cara ja era força inexpressiva, encara que, de tant en tant, els llavis s’esforçaven a dibuixar un somriure. Tenia dificultats per agafar qualsevol cosa, ja fos un got d’aigua o el telèfon. Sabeu?, vaig començar a acumular molta experiència sobre una cosa fonamental, sobre la solitud del malalt al final de la seva vida. Sens dubte, la pitjor sensació que podem tenir durant tota la vida és la d’abandonament. Procurava de cuidar-lo bé, acaronar-lo, parlar-li amb el llenguatge de l’amabilitat, del confort i de la tendresa… I també a la mare, que anava progressant en la demència. Ja parlava molt menys, caminava desorientada pel carrer i anava perdent la capacitat de reconèixer, d’afesomiar.
»Als néts sovint els canviava els noms. lo escoltava… Procurava de fer una bona escolta activa de tots dos, i amb això també m’he refermat en la idea que si, que les infermeres hem de saber escoltar, però tant o més hem de saber parlar a les persones que atenem, ja que això els dóna una mica de seguretat. Massa sovint el malalt se sent insegur i desorientat. Quan tu li parles de la manera adequada i li agafes la mà, li desapareixen moltes de les incerteses. El bon tracte, el contacte adequat, verbal i no verbal, la connexió emocional, ofereixen certesa, seguretat i protecció. El malalt se sent acompanyat, no sol. L’ha abandonat la salut, però no les persones… Tenen cura d’ell i el curaran.
Cada dimarts a la mateixa hora continuaren les converses, la formació, la col•laboració en tasques relacionades amb el fet de donar valor als mil i un detalls que defineixen l’art de cuidar, des de la delicadesa del tacte en donar un got d’aigua o col•locar la gibrella a la pacient, fins a posar tota l’atenció, la motivació i l’empatia en l’activitat comunicativa entre la cuidadora i la pacient. Sovint practicaven allò que algú, a classe, els havia explicat de la comunicació terapèutica. De fet, i vist des de fora, semblava ben bé que totes tres -quatre, amb la Mercè- anessin a la recerca de l’excel•lència en l’art de cuidar. Feia l’efecte que la Clàudia seria una excel•lent representant d’aquella categoria especial d’infermeres o de persones cuidadores que hom podria anomenar cuidadora-artista, ja que la seva pràctica acaba per ser més creativa que sistemàtica o estandarditzada, capaç de desenvolupar un grau superior d’expertesa en connexió, en escolta, en acolliment a la paraula o al gest de l’altre a fi de fer-li pensar que és la seva persona el que és interessant i no la disfunció que presenta el seu cos o la seva ment.
La Marta i la Roser reconeixien que en algunes de les pràctiques que feien a l’hospital al costat d’infermeres que les dirigien, més d’un cop tenien la sensació no pas de ser una nosa, però si de fer el recorregut de la pràctica amb un cert regust d’obligació; com si les infermeres que les formaven en la pràctica no fossin gaire felices de tenir una estudiant a qui ensenyar res. La Clàudia, en canvi, quan era amb elles els podia dir: «M’encanta estar amb vosaltres», «Estimo això que faig amb vosaltres›>. l era vida per a ella, que feinejava hores i hores. Es parla de les «trenta-sis hores» del dia del cuidador d’una persona amb una clemència avançada. Ella tenia una mica d’ajut -i ho agraïa- del germà i la germana, i també de la noia colombiana.
La Marta i la Roser van aprendre també que en casos com aquell el pacient acaba sent la família sencera. Primer, la persona dement; després, la cuidadora principal, i, una mica més lluny, tota la família, que havia d’acabar-ne traient una bona lliçó.
En aquell cas, la lliçó podia començar amb el fet que la Mercè no havia pogut resistir com a cuidadora del seu marit amb càncer. L’estrès primerenc, la difícil situació prèvia al diagnòstic, el neguit i l’angoixa contundent contribuïren a multiplicar-li la velocitat del procés de clemència. Primer semblà que l’envaïa una apatia general, alguns oblits, dificultats en la concentració i un conjunt de signes de tristesa que dugueren a pensar en una depressió. Però no, el diagnòstic, al cap de poc temps, a la meitat del viatge per la quimioteràpia del seu marit, ja va ser molt clar: Alzheimer! El cuidador sempre està en perill, i la persona cuidadora d’un Alzheimer té més probabilitats de seguir el mateix procés. Això la Clàudia ho tenia molt clar i contribuïa al fet que el feedback entre totes tres fos gairebé perfecte.
Val a dir que passaven estones ben divertides i tot, com quan decidien, amb la mà de la Mercè agafada per una d’elles, de cantar-li alguna de les seves cançons d’infantesa. La cara de la Mercè, pràcticament sense arrugues, dibuixava alguns dels signes de la satisfacció i del benestar. De fet, la veu és un miracle, i pots descobrir que a les persones amb clemència sovint els agrada de sentir cantar cançons que guarden en les zones més profundes de la seva memòria emocional. Cantar és una activitat emocional. La veu és màgica i ja existia abans del desplegament espectacular de la consciència. Només cal pensar que exercitar-la demana la participació de la part del nostre cos més lligada a la vida: la del nostre sistema respiratori, sense l’activitat del qual la vida és impossible; no podem no respirar.
Som sensibles als tons i als ritmes, a les intensitats i als timbres de la veu des del primer dia de vida fins al darrer. Primer fou la veu i, molt més tard, la paraula. I fou la veu qui imprimí la força a la paraula perquè obrís de bat a bat el paradís de la consciència. Qui sap si el gran esforç necessari per al Big Bang de la paraula i del llenguatge i de la cultura no tingué corn a efecte col•lateral aquest fenomen degeneratiu de la cognició, manifestació del principi de l’entropia creixent, que anomenem Alzheimer. Preparar el cervell per al llenguatge ha estat el fet biològic més transcendent després de l’esclat de la vida fa ja quasi quatre mil milions d’anys. Un altre autèntic Big Bang.
Cada dimarts, la seva visita setmanal. Alguna vegada, la Clàudia mostrava un estat de cansament, d’angoixa, que desencadenaven les repeticions constants de la Mercè, el fet d’estar desorientada al propi pis… Ella s’esforçava per fer-li recuperar la sensació de ser a casa seva, al seu espai més propi, on havia viscut més de cinquanta anys.
Pensava que moltes d’aquestes noves evidències superaven la seva paciència. La sensació que la malaltia no podia remetre era angoixant. Això era possible en el cas del càncer, però no pas en el de l’Alzheimer. Els seus intents de seguir les converses amb la Mercè fracassaven cada cop més i ja no se’n sortia a l’hora d’identificar els rostres o els espais de la cara. A la Clàudia l’angoixava pensar que la seva mare podia sentir-se com en l’exili més absolut. Tot li comentava a provocar confusió. Més d’una vegada, quan es trobaven totes tres i per rebaixar l’angoixa, havien realitzat exercicis de respiració i practicat la meditació.
Tanmateix, la Clàudia podia informar les dues estudiants de manera precisa sobre el desenvolupament del procés de la Mercè o contar anècdotes sobre la malaltia o formar-les en la pràctica de rituals als quals potser hom no acostuma a donar importància. Per exemple, un dia reflexionaven sobre l’art de fer el llit i sobre com és d’important per a un pacient, un malalt, una malalta, a l’hospital o a casa, el fet de poder-se ajeure en un llit fet com cal. «Quines sensacions!», deia, «ens ho hem d’imaginar». Dipositar el cos malalt sobre aquell llençol que vol fer notar la textura més suau, la llisor i la tibantor que acaricien la pell, que li han sabut imprimir -com a missatge d’afecte- les persones que l’han fet, pot arribar a ser tota una mostra de les sensacions més agradables.
Tancar els ulls, contenir l’alè un moment i respirar, respirar a fons, estirar els músculs de l’espatlla i relaxar les articulacions en jeure en aquest llit tan ben fet provoca unes sensacions per tot el cos que de vegades poden semblar una mena d’orgasme. La lliçó del llit, la Marta i la Roser no se l’haurien pogut imaginar a l’escola. Encara, la Clàudia els afegí que quan ajudava la mare a estirar-se al llit li feia un petit massatge perquè notés tot el poder afectuós que hi pot haver en unes mans quan toquen.
Un parell de vegades per trimestre la Clàudia es reunia amb altres cuidadores de l’Eixample barceloní a fi d’intercanviar experiències i de trobar confort en la comunicació i ajudar tant com podien aquelles companyes, o companys, amb més angoixa i més vulnerables a l’estrès. De tant en tant, algun expert del món de la medicina o la psicologia impartia una conferència i se celebrava un col•loqui.
Un cop hi assistiren la Marta i la Roser, i l’invitat era un professor de comunicació de la Universitat de Barcelona que parlà de les relacions entre l’expressió verbal i la no verbal en l’àmbit de la interacció cuidadora-pacient. Una de les cuidadores, amb tota la simpatia del món, li va dir que quan el seu marit, que tenia Alzheimer avançat, el veia a ell a TV3, anava cap a la pantalla i li acariciava la cara. Un dia li volia donar una galeta. A la dona li van saltar les llàgrimes i el professor li va fer un petó en aquella galta humida amb gust d’afecte.
I encara, poc abans del Nadal del 2011, la Marta i la Roser acompanyaren la Clàudia a un acte més solemne, una jornada a la Pedrera amb un lema ben clar: «Cuidem les persones cuidadores», que reuní més de tres-centes persones, amb l’objectiu d’informar-les i, sobretot, mimar-les emocionalment. Cuidar una persona amb clemència suposa un gran desgast cognitiu i emocional, molt d’estrès, per a qui cuida. Una assistent social va informar que, a casa nostra, un vuitanta per cent dels casos de demència són cuidats per un familiar, la major part de vegades una dona, que corre tota una munió de riscos tals com aïllament social agut, mal dormir, comportament alterat, predisposició cap a l’Alzheimer, vulnerabilitat emocional…
Qui cuida pateix de sobrecàrrega. Qui sap si per problemes familiars relacionats amb la ingratitud, per una gran tristesa en observar la irreversibilitat del procés, o bé, de vegades, fins i tot per un sentiment de culpabilitat, quan es fa necessari un ingrés hospitalari. Tot aquest reguitzell de problemes demana una atenció constant. Per això actes com els de la Pedrera són tan importants. Per a la Marta i la Roser l’assistència a aquest acte fou com un regal. En acabar la part més formal, la trobada adquirí un to molt especial, gairebé lúdic, i elles van poder observar unes situacions comunicatives tan enriquidores que van decidir de fer el treball de grau sobre aquest tema.
Van tenir el goig de compartir una bona estona amb aquests cuidadors que tenen cura de persones dependents, la major part de demències, d’Alzheimer, gairebé sempre familiars. Tothom en va sortir reconfortat. Poques vegades, en un univers d’interconnexions com el que allí es donava, havien vist tants somriures, tantes mirades plenes d’afecte i de sensibilitat, tants gestos que vinculaven subtilment proximitat i complicitat, tanta fantasia en els tons i imaginació en les expressions, tanta creativitat -i bon humor- en la referència als mil i un detalls que configuren el servei a la persona cuidadora. Tanta connexió emocional! Una jornada fantàstica. L’endemà parlaren amb la professora Cristina per veure si acceptaria de ser-los tutora del treball de grau.
El dijous 29 de desembre a la tarda la Clàudia trucà a les seves dues amigues. La seva mare havia mort al matí. Una infecció del tracte respiratori havia esdevingut una pneumònia que, en demències avançades, és gairebé sempre causa de mort. L’enterrament seria l’endemà. En acabar el funeral la Clàudia va fer un breu parlament. Va referir-se a tot el que havia après de la malaltia de la mare i a com havia d’esmolar l’enginy per entendre una persona a qui el llenguatge i la comunicació ja li són de vacances definitives. Deixa anar, amb mig somriure, que les converses amb la mare havien sigut un bon antídot contra el seu propi Alzheimer.
Va dir que havia sigut molt important entendre el que la mare li deia a fi de donar-li la resposta més adequada, ja que aquesta resposta sempre dóna seguretat a la pacient. Això l’havia estimulat a valorar les expressions metafòriques. Aquí introduí «l’amistat i ajut inestimable» de les dues estudiants d’infermeria que, amb un altre mig somriure, sempre li deien que «ella estimava les metàfores», l, així, va voler acabar dient que, per a ella, l’Alzheimer podia ser «una bona metàfora del món actual, on la major part de gent viu cada cop més en la incertesa, la desubicació i la desorientació. No sabem gaire cap a on anem, ni si ens podrem adaptar a les noves situacions que ningú encara no és capaç de dibuixar. I això és nou, no havia passat mai». Una imatge que tothom va trobar preciosa i profunda.
Abans de Pasqua, la Marta i la Roser exposaren a la classe el treball sobre «Cuidem les persones cuidadores». Va ser una exposició rigorosa, ben estructurada, completa i coherent i amb un discurs oral molt elaborat. La Clàudia, que hi era present, s’emocionà i digué: «Perfecte». Com a tutora del treball, la professora Cristina també pronuncia algunes paraules i ho aprofità per dir que acabava d’arribar del congrés de Chicago i que la candidatura de Barcelona per al proper Congrés Mundial d’Infermeria, que s’havia de celebrar el 2017, havia obtingut un èxit contundent. Per a la Marta i la Roser ara només calia escriure el treball i presentar-lo per a l’avaluació final.
La darrera setmana de juny, en un acte solemne de final de curs, L’Escola d’Infermeria de Sant Pau celebrà l’assoliment del grau per a la primera promoció. Tot un esdeveniment acadèmic i social. El primer grau superior d’Infermeria. Una fita històrica per a la gent aquesta promoció i per a tot el professorat de l’escola, remarcada en diferents parlaments institucionals. Tanmateix, la sorpresa per a la Marta i la Roser vingué quan la cap d’estudis, en el seu discurs, va començar a parlar de les persones que cuidaven persones dependents i de com intentaven «ajudar la persona que cuiden a crear-se una manera de viure portadora de sentit per a elles i compatible amb la situació en què es troba qualsevol que sigui l’estat del seu cos o la natura de la seva afecció».
Pensem com és de difícil per a una persona gran, per exemple, en situació de dependència, de conservar aquella seva imatge que ella ha tardat tota una vida a crear-se. Amb l’edat i la malura s’allunya d’allò que era i pren una nova identitat sovint difícil d’acceptar. Davant d’aquestes distorsions, les cuidadores atentes, com algunes que he conegut, manifesten tacte i disponibilitat en acceptar la identitat actual de la persona dependent i li manifesten el respecte i l’afecte que li és degut, qualsevol que sigui el seu passat i la seva vida actual.
Acompanyar, «caminar al seu costat», implica per als cuidadors d’usar al màxim les seves habilitats comunicatives i les seves capacitats de superar les dificultats, la seva resiliència.
Cuidar com cuiden aquestes persones, amb lligams forts, implica excel•lència en la comunicació i la negociació, empatia, capacitat de desdramatitzar, afecte, esforç, motivació per la feina ben feta…
Crec, amigues, amics, que L’Escola s’ha d’obrir a aquestes persones -ja establirem el marc que els ho faci possible- i, així, reconèixer els seus valors, la seva creativitat i el seu nivell d’excel•lència en molts sentits.
“Aquest és el missatge de comiat d’aquesta primera promoció del Grau d’Infermeria de Sant Pau. De cara al futur, vull manifestar que ja tenim la persona que coordinarà aquestes especials relacions de la nostra escola amb la comunitat de persones cuidadores. Moltes gràcies.”