Fa temps, que vaig fent reflexions, cosa que a la meva joventut mai n’havia fet.

És a partir de la malaltia del meu pare, la malaltia d’Alzheimer, de la que vaig ser la primera a adonar-me, no em poso medalles, ni de bon tros, senzillament m’interessava molt tot el que es publicava en els diaris i principalment a La Vanguardia, així com a alguna revista de les que ara es diuen del cor com l’HOLA, ja que en patir aquesta malaltia l’actriu Rita Hayworth es va començar a donar a conèixer.

Aquests articles informaven dels símptomes que la malaltia donava i jo els veia tots reflectits en el comportament del meu pare, la família no es volia adonar-se, ja que em deien “tu no veus que el pare s’està fent gran”, però a 67 anys un home no és del tot gran.

Al cap d’un any i mig, no sé el temps que va passar, el pare va caure malalt amb una malaltia que va ser de difícil diagnòstic, fins que després d’un mes ingressat en una Clínica i sortir-ne sense diagnòstic, la meva germana es va assabentar que existia un equip de metges a l’Hospital de l’Esperança que estava estudiant sobre els símptomes que patia el pare i al final a través del Neuròleg que dirigia aquest equip el van diagnosticar amb una malaltia de les arteries de caràcter autoimmune, el van tractar i va vèncer la malaltia, però de l’Hospital va sortir també amb un altre diagnòstic: la malaltia d’Alzheimer.

A partir de llavors van començar totes les nostres inquietuds en aquell temps compartides amb la meva mare que érem les que vivíem amb ell. No et podies esplaiar amb la família, la més propera, perquè escoltar era molt difícil i ens sentíem a dir que sempre estàvem explicant el mateix. Vaig començar a pensar, com una persona tan vital i amb una fortalesa física impressionant, esportista, caminador, lector, en tot moment el veies amb un llibre a la mà, un molt bon químic, una persona molt intel·ligent, va arribar al punt en què ja no existia res de tot això al final dels seus dies, ¿perquè va arribar a aquest punt i van haver de passar 13 anys per deixar aquest món?

La meva primera reflexió va ser ¿és just?, ¿es necessari que una persona visqui tot aquest calvari? Al principi va ser per ell, després va ser per nosaltres, ja que ell havia perdut el sentit de la vida.

Ara la malaltia ha tocat a la meva mare, no és la que va patir el meu pare, però és una demència amb moltes connotacions de la malaltia d’Alzheimer. Ja farà quasi 9 anys.

Les reflexions ara són molt més dures, perquè si és veritat que hi ha un Déu, per qué permet que aquesta malaltia com moltes d’altres que no tenen remei, durin tant de temps, al principi és un patiment per la persona, perquè se n’adonen, quan ells ja no tenen coneixement del seu estat, el patiment continua amb la persona que els cuida. L’altre dia vaig veure un programa a la televisió a on es parlava de la mare Teresa de Calcuta, ella que no tenia Alzheimer per cuidar o sí, tenia molt més, moribunds de tota mena i es queixava de què Déu no l’escoltava, encara que després rectificava. A mi em costa molt rectificar, penso a vegades, per no caure en el desastre, que tot això és una raó per enfortir la meva autoestima que sempre ha estat per terra, perquè ara m’en adono que no he valorat mai res del que he fet, sempre he pensat que els altres eren molt superiors a mi, però em costa molt entendre que per aconseguir això, hi hagi persones que hagin de patir aquestes malalties i tu amb elles. És difícil.