Em dic Anna Maria i tinc 71 anys, el meu marit es diu Jordi i en té 74.
Som per tant, tots dos, de la generació que va néixer immediatament abans i durant “la guerra” (ell, el gener del 35; jo, el febrer del 38) i que va patir tota la postguerra.
L’època en què ens van privar de la nostra llengua i de les nostres Institucions; l’època del racionament i d’haver d’aixecar el braç i cantar “Cara al sol”; l’època en que si no aprovaves la “Formación del espíritu nacional” i/o no feies “El auxilio social” no podies tenir ni el passaport per anar a l’estranger ni el títol d’allò que, amb molt d’esforç, havies pogut estudiar… Però, malgrat la repressió i l’opressió; malgrat les privacions; malgrat el racionament i “l’estraperlo” que imperaven en aquells anys jo considero que vaig viure una infància feliç i això crec que et marca per tota la vida.
A casa meva, tot i els problemes, i déu n’hi do dels que hi havia, ens varen ensenyar a gaudir de les petites coses i a valorar el poc que teníem. La meva mare era optimista per naturalesa, mai no va veure el got mig buit. Sempre es preocupava per nosaltres. Érem tres germanes. Els nostres pares sabien que millorar el futur passava per donar-nos una bona educació. Sabien com era d’important “donar-nos estudis” (com es deia abans), i amb molt de sacrifici i esforç van aconseguir que dues fossin infermeres i una altra mestra.
El meu marit, en canvi, va viure oprimit, angoixat i tothora preocupat per la situació econòmica i familiar. Va ser un nen ple de frustracions…
Ell era brillant en els estudis. Sempre el primer o el segon de la classe, però malgrat que tenia “beca”, com que aquesta no es cobrava fins ben avançat el curs, va haver de plegar d’estudiar per portar un sou a casa, i va entrar a treballar d’aprenent primer en una ferreteria, i després a una petita empresa, on es començava a tocar el fred industrial.
Cap als anys seixanta es passà de conservar els aliments amb la nevera de gel a conservar-los amb les neveres elèctriques i a les indústries càrnies amb les cambres frigorífiques i amb els túnels de congelació, ( tal com ja es començava a fer a Europa); fou, també, el moment en què s’introduïren els assecadors artificials d’embotits amb aire forçat.
A la universitat, els enginyers no coneixien ni dominaven aquest camp, no hi havia cap especialitat que el tractés i és per això que ell va començar de zero. Va començar d’aprenent i després va ser-ne un dels pioners.

Va viatjar molt per l’estranger, va estudiar molt i va poder aplicar tot allò que veia i aprenia en els seus viatges i en els llibres que anava adquirint; dominava el francès i l’anglès i entenia i interpretava l’alemany. Va ser totalment autodidacta.
El seus estudis i projectes foren valorats i considerats i a les empreses on va treballar, va ocupar sempre llocs de responsabilitat. Feia funcions d’enginyer: calculava i dissenyava, per a la indústria càrnia, instal•lacions frigorífiques de gran envergadura i durant molts anys fou conegut no solament a la Garrotxa, on es concentraren importants fàbriques d’embotits amb assecadors d’aire forçat, i a Lleida, on les cooperatives s’adonaren de com era d’important tenir cambres frigorífiques per conservar la fruita i començaren a construir-ne, sinó, i també, a la resta de la Península, on, en altres contrades, la indústria càrnia s’havia enfilat al tren del qual Catalunya havia estat pionera i motor.
Ens vam casar l’any 62, fa per tant 47 anys. Els nostres pares no ens van poder ajudar econòmicament. Eren temps durs i difícils, de vaques magres…
Quan ens vam casar, a casa nostra només hi havia el llit per dormir i la taula per menjar i, això sí, una bona nevera elèctrica que feina teníem per omplir-la.
El pis era, i és, de lloguer (no podíem pagar una entrada per comprar-ne un), però era, i és, molt alegre i assolellat i des del menjador i la terrasseta de l’habitació de matrimoni vèiem, i veiem, la muntanya de Montjuïc i el seu arbrat.
Estàvem il•lusionats i res no ens semblava impossible. Veníem de la cultura de l’esforç…
Vam tenir 5 fills i ara tenim 13 nets.
Els nostres fills van aprendre a llegir i a escriure en català, la nostra llengua materna i l’idioma en què a nosaltres ens havia estat negat de fer-ho i això, si ens situem a l’any 65, podem entendre que no era pas gens fàcil. Vam lluitar, com molts d’altres, per aconseguir una escola catalana pública i de qualitat, vam combatre injustícies i vam intentar estar al peu del canó sempre que vam poder.
Quan els nens eren petits, vam llogar una casa petita i desgavellada d’un poblet, llavors mig abandonat, del Berguedà, Maçaners. I allí, amb aquella sensació de llibertat que produeix la muntanya, dos parells de “bambes” i els vestidets i camises, que jo els confeccionava, van córrer, van jugar, van pasturar el ramat d’ovelles, van anar al camp amb carro, van collir patates, van donar menjar als conills i van aprendre a caçar bolets tot convivint amb la bona gent del país: la Montserrat i en Climents i llurs fills i, al costat del seu pare, van aprendre a interessar-se per les formigues, les papallones, els escarabats, les sargantanes, les salamandres, les plantes,els arbres, els fòssils i tot allò que els envoltava…
Van anar passant els anys, i de mica en mica, els fills es van anar fent grans i va semblar que tot i la duresa del trajecte anàvem aconseguint allò que ens havíem proposat: aportar al país el nostre granet de sorra en la lluita contra “la Dictadura” que ens governava i crear una família “feliç”, tot acceptant les connotacions que pot tenir aquest mot.
Els nostres fills, (em sembla que puc assegurar-ho, sense por d’equivocar-me) conserven, en general, bons records de la seva infància. Tant de l’escola com dels estius, i malgrat que ara viuen escampats per la geografia del país i que tot ha canviat molt, Maçaners és el punt de trobada de germans i cosins (de fills i de néts per a mi) i l’espai on els petits comparteixen aventures, malifetes, jocs i baralles…
L’any 2000 en Jordi feia 65 anys i s’havia de jubilar. Ens esperàvem amb il•lusió aquesta època per poder gaudir de caps de setmana llargs i sense presses i per organitzar-nos aquesta nova etapa que representava tenir una certa tranquil•litat i poder fer les “coses” a les quals, a l’època dura de criar els cinc fills, havíem hagut de renunciar, però les nostres vides van fer un gir inesperat.
Ja abans del 2000, havíem detectat alguna actuació estranya en el comportament d’en Jordi, el meu marit, i havíem anat a veure el metge en més d’una ocasió, però els resultats de les anàlisis eren correctes i aparentment no havíem d’amoïnar-nos per res.
L’any 2000 en Jordi es va jubilar, a mi encara em faltaven dos anys per poder-ho fer una mica dignament i m’ho vaig combinar per esperar els dos anys que em quedaven.
Però en Jordi cada dia estava més apagat. Els metges deien que el seu estat era fruit del trauma d’haver plegat de treballar i que el problema era que estava fent una depressió…
Jo m’ho volia creure, però el dia que a casa d’una de les nostres filles va sonar l’intèrfon i ell se’n va anar directe al botó de regulació del termòstat de l’aire condicionat per obrir la porta del carrer, el món se’m va ensorrar…
Com podia ser que ell que tota la vida havia vist i manipulat aquests aparells confongués el termòstat amb l’ intèrfon?
Aquella confusió no podia ser fruit d’una depressió! Aquell lapsus era massa evident… Allò era: no recordar, no identificar, no reconèixer un estri que, a ell, li era tan familiar com podien ser per a mi unes tisores.
Fou a partir d’aquest fet que ràpidament es va desencadenar tot…
Amb la valuosa ajuda d’en Josep Maria, el nostre cunyat, metge, començaren les anades i vingudes a les consultes de neuròlegs, psicòlegs, proves i estudis i finalment el terrible, però no inesperat, diagnòstic.
El meu marit patia la malaltia de l’Alzheimer i començava una nova etapa de la nostra vida molt diferent de com ens l’havíem imaginada.
El cop fou dur, molt dur…
Jo en coneixia l’evolució perquè a la meva mare la hi havien diagnosticada quan tenia 80 anys i va morir quan en tenia 90. S’havia mort a l’octubre i érem al mes d’abril, feia solament sis mesos…Podeu entendre, doncs, com em va afectar el diagnòstic…Sabia què li esperava …Sabia què ens esperava…
Els anys han anat passant, ara ja n’ha fet nou que a en Jordi li van diagnosticar la malaltia i hem arribat a la tercera fase de la seva evolució.
Per a mi la més difícil de suportar físicament va ser quan encara es desplaçava i era, en certa manera, autònom, però no reconeixia ni els llocs, ni els usos dels sanitaris; quan tant li feia orinar al vàter com al lavabo o a un racó del pis; quan tot ho remenava i ho canviava de lloc sense saber on ho deixava; quan tot el dia l’havies de controlar i vigilar i, a més a més, sense que se n’adonés…
Ara, ha quedat com un pollet. Dóna la mínima feina que pot donar un malalt en el seu estat. Tal i com el deixes el trobes. No és agressiu i això és una sort. Es va empassant el menjar que li poses a la boca i només es queixa una mica quan en vestir-lo o despullar-lo, sense voler, li forces lleugerament les extremitats cada cop més engarrotades. Cada dia que passa va adoptant més la posició fetal. Està com un quatre i només estira una mica els braços i les cames quan fa estona que és al llit i es relaxa.
Tinc cura d’ell tan bé com puc i sé. Va net, polit i endreçat. Mentre pugui el tindré a casa, entre les parets que van ser testimoni de la nostra nit de noces, la nostra felicitat, les nostres alegries, els nostres problemes i les nostres penes.
Estem sols ara. A casa, només hi vivim ell i jo. Els fills han fet la seva via.
M’ajuden a suportar tant el pes psicològic i moral de la malaltia com l’econòmic, telefonen sovint i, tot fent la roda, quasi cada cap de setmana uns o altres vénen a dinar i ens porten l’alegria dels néts…
Quan això passa, ell està content. Quan els veu la cara se li il•lumina i encara de vegades és capaç de tornar-los el petó i intenta de fer l’ullet…
Jo procuro descarregar-los de tot allò que sóc capaç i si s’escau encara els dono un cop de mà. Saben que poden comptar amb mi com jo sé que puc comptar amb ells.
En aquests moments no sóc capaç d’explicar com em sento. Només us puc dir que vaig acceptar la situació tan bé com vaig poder. Que en tot moment intento ser positiva i que em sembla que ho aconsegueixo. No em queixo. Hi ha casos encara molt pitjors que el meu. Jo m’ho puc anar combinant, tinc bones ajudes, i el fet de poder-lo tenir físicament a casa, a mi em reconforta, però també us he de confessar que de vegades m’ensorro i em desespero, que de vegades no puc més…
No vull rebel•lar-me contra la situació, però no és just que després de treballar i lluitar tota la vida no puguis compartir amb la teva parella uns anys que ens prometíem tranquils i com a cloenda de la nostra existència.
Fa anys que no tinc marit. Viu però és mort… i és molt dur i molt trist veure com la persona que has estimat i estimes va llanguint, va perdent tota les seves capacitats i ja no t’hi pots comunicar; no li pots explicar res, perquè de res no n’obtindràs cap resposta.
La pena, no la tindré quan definitivament desaparegui, llavors s’haurà apagat la petita flama que encara ara es conserva; la pena la tinc i l’arrossego ara que el tinc sense tenir-lo…
I acabo, acabo manllevant unes paraules a l’escriptor Ferran Torrent que, sovint tinc presents:
“L’IMPORTANT NO ÉS SER FELIÇ, AQUÍ HI HA UN ERROR; L’IMPORTANT
ÉS NO SER DESGRACIAT”…