Tot va començar el 12 de febrer de 2001.
En veure que en Joan, el meu marit, no es trobava bé vaig cridar el metge i davant la situació, ens va enviar a l’Hospital. Allí, li van diagnosticar un infart cerebral i, al cap de quinze dies, li van donar l’alta.
En aquell moment, en Joan, espantat, em digué:
– I ara què he de fer? On he d’anar?
– Cap a casa. Que quan el Mossèn ens casà, ens digué que era per allò bo i per allò dolent.    Allò bo ho has agafat tu i ara em toca a mi agafar allò dolent -Vaig contestar-li.
I així fou com, any rere any, amb paciència i afecte se li va anar amorosint el caràcter. Algun cop vaig haver-li de cridar l’atenció, però després em dolia haver-ho fet.
Els meus amics m’aconsellaven i em deien que el portés a una residència i jo els deia:
– No. Ell pot estar a casa nostra i jo, sola, puc cuidar-lo amb tot l’afecte i donar-li, en els seus últims anys de vida, tots els capricis que em pugui demanar.
Al cap de 6 anys de la seva malaltia, vaig demanar ajuda a l’assistent social. Jo ja no podia més… Van passar 8 dies i m’enviaren dues cuidadores.
Ell, però, cada dia anava empitjorant. Jo demanava a Déu que, quan arribés el moment final, no el fes patir i així fou: es va quedar adormit per sempre.
Per sentir-me acompanyada, vaig escampar fotos seves per diversos indrets de casa i funciona. Quan el miro em reconforta.
Van ser 60 anys de dura convivència. Tota una vida. Només me’n queden, però, els seus records bons. Ara ell ja no pateix. Ara pateixo jo i m’he proposat sortir del pou en què he quedat enfonsada.
La vida la comparo amb una rotonda, al centre hi ha el pou i jo el saltaré…