El dia 29 d´abril va fer 2 anys que vam ingressar el Vicenç a la residència; en fa 14 que té l’Alzheimer. Va ser una situació de molta angoixa haver-me de separar d’una persona tan estimada: el meu marit. En el meu cas el Vicenç ja no tenia consciència i jo crec que no se’n va adonar, però tant jo com els meus fills vam viure uns dies de molta tristesa. Costa molt arribar a prendre aquesta decisió; va ser molt dolorosa i esgotadora per diferents circumstàncies.
Ara, ja han passat 2 anys, vaig a veure’l gairebé cada dia. Vaig a donar-li el dinar o el sopar per poder ser una mica útil, mimar-lo i mirar-lo per veure-li algun senyal de reacció: un somriure o alguna paraula o so. Està molt tránquil i sembla relaxat. Menja bé, quan se li acosta la cullera obre la boca i sembla que menja de gust.
Quan marxo el deixo a l´habitació, ben assegut a la seva cadira, estiradet, en una posició còmode, i que el vegin des de la recepció, aleshores me’n vag i sense mirar-lo, em despedeixo dels residents que em coneixen i surto de la planta.
Arribo a la porta principal i respiro profundament, miro el carrer ple de vida, d´arbres i de cel i penso: ara canvia, intenta no estar trista, viu la nova situació i accepta-la… Cada dia que passa sento que estic una mica millor i que el meu cap no pensa tant en coses negatives. Procuro distreure’m , sortir a veure coses boniques i recolzar-me amb la meva família i amics que sempre m’ajuden.
Avui , amb autobús, vaig a veure el mar de Barcelona -la primera vegada aquest any- està preciós: l´horitzó amb la seva ratlleta separadora del mar i el cel, els diferents colors blaus i les onades petites que es trenquen sobre la sorra daurada i neta, sobre l´arena les petjades triangulars de les gavines i les ratlles horizontals que deixen els estris de la neteja…
Fins un proper dia.