Fa molts anys que volia començar a escriure sobre la meva trajectòria com a cuidadora. Suposo que seran uns apunts dispersos i no sé si algun dia podran ser uns escrits coherents.
Quan finalment van diagnosticar la malaltia del Vicenç, vaig pensar: “perquè jo?” (com tothom en tràngols difícils) i també, vaig pensar, que ho hauria de passar. Encara que imaginava que seria complicat, al cap d’ 11 anys, tot ha estat molt més dificultós del que jo em pensava.
Com  vaig adonar-me de la nova situació?
Vam anar a passar uns dies a casa d’uns amics a Girona, com fèiem moltes vegades. Jugàvem a cartes a  la nit per distreure’ns, ho havíem fet moltíssimes vegades, però aquell dia el Vicenç no va poder comptar fins a 100. L’endemà tampoc. Els meus amics i jo vam quedar gelats i vam treure importància a l’afer per tranquil.itzar-lo. En tornar cap a casa, al mig de la carretera, em va dir: “no sé on sóc!”. A mi les cames em van fer figa i, com si no pogués respirar, li vaig dir: “no et preocupis, posat a la dreta, vés a poc a poc i jo et diré per on has d’anar”. Ho recordo perfectament. A partir d’aquella situació vaig tornar a reciclar-me en la conducció.

Encara que el Vicenç va trigar bastant de temps a deixar el cotxe, era un gran conductor des dels 18 anys, fèiem viatges curts, sempre a llocs coneguts i mai sol. Quan li vaig dir que em deixés el cotxe per fer pràctiques, jo em pensava que em posaria inconvenients però no va ser així, em sembla que el vaig treure d’un problema…