Crec que la meva mare m’ha condicionat, podria dir quasi totalment, la meva vida des de molt jove. Sense ser ella conscient, d’una manera o d’una altra, ha tingut sempre massa dependència de mi i, en conseqüència, jo també d’ella.
Quan va morir el meu pare jo tenia tant sols 17 anys. Llavors la meva mare va ser incapaç de reaccionar, sent encara bastant jove (54 anys) i en perfecte estat de salut. No va saber, o no va poder, superar la mort del seu marit i afrontar la situació refent a la seva vida independentment de mi, sinó al contrari; tot el seu mon vaig ser jo. No obstant, el fet de ser filla única i no tenir gaire família crec que va contribuir també a que ella tingués aquesta dependència i es refugiés en mi. Jo no desitjava altra cosa que ella fos feliç, però també que es donés compte que jo tenia dret a fer la meva vida i que jo era jove, cosa que no volia dir que em descuides d’ella.
Per la meva banda, jo estava bastant lligada a ella, ja que em trobava molt sola sent filla única i no vaig tenir mai ningú que assumís la figura del pare. Al principi jo trobava natural compartir la meva vida amb la mare, ja que sortia molt amb ella: compres, cinema,…inclús les vacances, etc. Com dic, jo tot això ho trobava molt natural però, mica en mica, els meus sentiments van anar canviant ja que notava que tenia la necessitat de començar a tenir una mica més de vida pròpia i independència. En aquella època jo treballava bastant ja que, a més de l’horari normal d’oficina, sempre procurava fer alguna cosa més, com donar classes, etc. i estudiar al mateix temps. Necessitava que el temps que em quedava lliure fos per mi. Tenia moltes ganes de viure la vida; si bé, quan sortia, em sentia una mica culpable de deixar-la sola ja que, si no era amb mi, la meva mare pràcticament no sortia. Jo sentia que així no maduraria prou, ja que no podia tenir la meva independència i havia de comptar amb ella per tot. El meu desig i somni era marxar a treballar a l’estranger i vaig haver de deixar passar les oportunitats per no deixar-la sola.
M’he sentit durant molts anys traumatitzada, però no vaig saber reaccionar i alliberar-me d’ella, en el bon sentit de la paraula, fins el punt de que quan em vaig casar ella va venir a viure amb nosaltres, amb el consentiment del meu marit, es clar. Ella ho va trobar natural i jo també (cosa que jo, a hores d’ara, no ho trobo tan de normal). No obstant, els temps han canviat molt, i ara resulta impensable que una parella s’emporti la mare a viure amb ells, per molt viuda i sola que estigui.
La convivència amb ella, sempre al meu costat, per lo bo i per lo dolent (ja que reconec que també m’ha sigut de gran ajuda, doncs no he necessitat mai tenir cangurs quan tenia els fills petits), ha sigut, no obstant, contradictòria ja que, per una banda per a mi era impensable deixar-la sola, però per l’altra, la contínua presència d’ella i la falta d’intimitat, per molt bon caràcter que ella tingués, em va anar provocant, a còpia d’anys, situacions d’estrès, esgotament emocional, frustracions, retrets a ella, queixes, males cares, etc.
Finalment, tots sabem lo que es tenir una persona depenent al teu càrrec, si bé en el meu cas, al agafar-me amb un esgotament físic i mental de tants anys, la situació se’m feia desesperada al tenir menys vida pròpia encara i veure la tensió que es creava a casa i amb la família. La meva obsessió era tan gran que no podia evitar reaccionar malament i retreure-l’hi que m’havia condicionat i frustrat la vida, lo qual em provocava sentiments de culpabilitat, em reconeixia com a mala filla, etc.
Ara ja fa 18 mesos que hi és a una residència. Al moment de concedir-nos la plaça jo encara vaig dubtar, però hi vaig accedir per la situació insostenible a casa i el mal ambient que s’hi vivia. Sentia que, aquesta vegada, havia de triar: o ella, o el meu marit i fills. La decisió va ser clara.
La sensació que es viu al principi i també desprès és una mica dura, ja que sents que l’has abandonat en els seus últims dies. Sabia que ho havia de fer per la impossibilitat física i mental que se’m presentava i que, de retruc, arrossegava la meva família. Quan la mare em preguntava quan aniríem a casa jo sortia destrossada. Ara ja m’ho miro amb més calma ja que hi vaig quasi a diari i intento completar les mancances de la residència que, dit sigui de pas, son bastants. La trec a passejar, la portem a dinar a casa generalment un dia a la setmana, etc.
La meva mare acaba de fer 98 anys. De moment, encara em coneix i veig que quan em veu li canvia la cara. Jo també em sento més bé amb mi mateixa ja que, al poder gaudir al final d’una certa llibertat, sense descuidar-me d’ella en cap moment, la tracto amb molt més afecte i no li he fet més retrets… Com diuen els meus fills m’he independitzat al mateix temps que ells.
Anna R.M.