Avui, com moltes vegades, he fet endreça d´uns calaixos i he trobat una llibreteta (de les quals sóc aficionada), he mirat la data i naturalment he llegit el contingut que és el que segueix:

Et trobes amb moltes situacions diferents quan entres en el món de tenir un familiar amb una malaltia greu com és l’Alzheimer i a més a més si és el teu marit amb una edat encara jove i has de fer de cuidador principal.

En primer lloc és un desconcert total veure a la teva persona estimada en situacions inhabituals, com per exemple no tenir ganes de fer cap feina, excitar-se molt per qualsevol motiu, com una empenta dins d’un autobús, o simplement no seguir-li la corrent. Quina cosa tan difícil seguir la corrent a aquests malalts i quan costa de saber-ho i aplicar-ho.

Aquest comportament sumat a altres petites pistes et porten cap al metge i anys enrere era impensable obtenir un diagnòstic ràpid, sinó que havies d’anar amunt i avall, fins que en el meu cas uns 3 anys, van arribar a la Fundació ACE i després de les corresponents proves li van diagnosticar la malaltia.

Aquest és el petit escrit que he trobat a la llibreta, en aquell moment tenia poca experiència sobre el tema, però de tot això han passat 17 anys i pel meu cap en llegir l’escrit m’han semblat quatre dies.