No res ni ningú no pot omplir el gran buit que deixa una mare quan  se’n va.

Ni tan sols consola el fet de creure que allà on sigui el seu esperit no trobarà el lligam d’un cos adolorit, ni el d’un intel·lecte danyat, ni d’una memòria oblidada ….  ni tantes  d’altres limitacions implicades en el declivi d’un cos físic en una existència material.

Només el temps ajuda. Ens queden però els records i altres afectes que van entrant  en les nostres vides. Per exemple  l’arribada d’un nou ésser: un infant innocent i tendre que ens omple d’alegria i ens ocupa bona part de les hores i que ens permet gaudir del fet de poder participar en la seva educació i de formar part de la seva vida.

Ana Cuyás

Febrer de 2011