Ahir, jo era a Maçaners i  va ploure tot el dia, però no va ser una pluja torrencial; va ser una pluja fina i persistent, d’aquella que amara la terra i ajuda a esclatar la primavera. Els camps han reverdit i el bosc és ple d’anemones, pa de puput, jueus, gencianes, botons d’or… Sembla que la muntanya es prepari per fer-te una bona acollida… La pluja em va  suggerir aquella bonica poesia d’en Josep M. de Segarra :

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina:
Quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se’n va
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Avui, Jordi, amb els fills, els néts i bona part de la resta de la família hem fet la darrera excursió amb tu. Quantes vegades l’havíem fet aquesta passejada! Tot passant per cal Nanjo, cal Marjot, cal Gràcia i cal Josepet i travessant els boscos i les torrenteres arribàvem a la plana de Guit i des d’allí enfilàvem cap al cim del pedruscall, on asseguts contemplàvem, llargament extasiats, tota la panoràmica: en primer terme, el Pedraforca i la serra del Cadí; un xic més  enllà el Catllaràs, encara més enllà el Ripollès amb Mongrony i el Pedra picada i en darrer terme, el Pirineu amb el Puigmal, el Taga… a sota nostre, com un poblet de pessebre: Maçaners.

Que n’és de misteriós formar part d’aquesta meravellosa immensitat. Et sents tan poca cosa , tan petita…

Aquest matí, la caminada duia de música de fons la gatzara dels néts, els ocells que cantaven enfollits buscant parella i preparant llur niu i el soroll de l’aigua baixant amb força pels torrents. Quan hi hem arribat, les boires ho embolcallaven tot, però a poc a poc s’han anat obrint, com si sabessin que s’havien de dispersar, i hem pogut dir-te l’últim adéu entre els núvols de cotofluix i el cel blau que emmarcaven tota la panoràmica.
Les teves cendres han voleiat per sobre dels pins i, empeses pel vent, vés a saber si  a Coll Pan trobaran les d’en Josep Maria  o al cementiri de Sant Llorens  l’Alfred…

T’hi hem vingut a portar tota la colla i ha estat molt emotiu… contemplar-los a tots m’ha reconfortat. Em faltes tu i aquest buit no es podrà omplir mai, però m’has deixat ben acompanyada amb els fruits del nostre amor i de la nostra vida de parella.  Ara, quan mirem cap “els Guixers” pensarem que planes amb llibertat per les, tan trepitjades  i conegudes, muntanyes del voltant del nostre estimat Maçaners.

Segons en Jordi, nebot, “Va ser un dia lluminós, com el record que es mereix, pels temps a venir, el tiet Jordi”.

Anna M.

Barcelona, 8 de maig de 2011