Sóc pas difús…
camí d’enlloc;
rol inconclús,
regust de poc.
Risc emergent…
valor caduc;
fràgil, silent,
amb pas feixuc.
Esforç constant…
cim costerut;
goig d’haver estat,
temor d’un ensurt.
Nuesa d’hivern…
temps de solitud;
senda vers l’intern,
sens gaire futur.
Enllaç del demà…
llavor d’un sol ús;
anys d’obrir la mà,
i oferir amb gust.
Felicitat breu…
més desig, tossut;
tapís sens relleu,
dies de quietud.
Confiant i estimant…
acceptar l’ajut.
Tot és canviant…
fins el “sóc” i el “puc”.
Maig del 2011
M. Teresa,
Quin poema més bonic! Els teus mots, que em semben durs i sincopats, m’han produït una musicalitat que m’ha recordat J. V. Foix i han aconseguit fer-me partícip del teu estat d’ànim.
Que bé ser capaç d’escriure així i de poder “buidar el pap” d’aquesta manera.
Ànims i endavant!
Anna M.