Ja fa alguns dies que he tornat de Menorca (la filla d’una amiga ens ha deixat la casa i hi hem estat una setmana). Han estat uns dies fantàstics. Hi hem vist “pedres i hi hem fet “cultura”…Hi hem contemplat paisatge i hi hem trepitjat camins i corriols. Un molt bon amic portava planificades les activitats i les caminades i sense presses i “piano , piano” quasi bé s’ha  acomplert tot el programa.

El primer dia, de camí cap a Cuitadella, ens aturàrem a  la “Naveta des tudons” hi havia un parell de matrimonis amb llurs fills petits.

Lespectacle em transportà quaranta anys enrera quan el matrimoni amb fills petits era el nostre…Quina enyorança, quina nostàlgia, però ho tinc en el record, ho he tingut…  i és per això, que malgrat tot em vaig disposar  a gaudir de totes les novetats del dia i a deixar de banda la tristesa .

 És el primer cop que me’n vaig de viatge i tanco la porta de casa per  tants dies. El canari és a casa d’en Jordi i la Carme, els peixos s’alimenten amb les boletes de menjar que es van desfent a poc a poc, les plantesvan quedar regades per uns quants dies i, al pis ningú no  em necessitarà. Se’m fa tan estranya aquesta situació!

Des que he tornat, però, em costa agafar el ritme. Estic abatuda i tot allò que faig em representa un esforç.

 La M. Dolors m’ha dit que l’Esteve  s’està tornant molt agressiu, que tot ho toca i ho remena, que no s’està mai quiet. Jo pateixo per la Núria, la seva dona que fa dos anys, va enterrar la seva filla de quaranta dos anys…pobre Núria! quina situació més dura i amb quina serenitat que ho porta …

La Lídia m`ha explicat que en Vicenç, el seu marit, està molt postrat, que sembla que se li torna a reproduir la nafra i això també la desmunta. Hem  parlat un moment. És tan dura aquesta  situació! És tan trista i tan llarga aquesta agonia!

Jo he viscut aquestes fases de la malaltia. El meu marit, igual que l’Esteve i en Vicenç, patia l’Alzheimer. Aquesta malaltia,  una de les  més devastadores d’aquest temps va consumint el malalt i el cuidador, però sense saber com te’n vas sortint, vas fent la viu- viu  i et vas preparant i mentalitzant per quan arribi  el final.

Durant aquesta època, un dels meus refugis va ser llegir i sovint llegia poesia.

Casualment, per la ràdio, vaig escoltar  una entrevista  que van fer a en Joan Margarit amb motiu de la presentació del seu darre poemari: “No era lluny ni dificil” que em va fer pensar molt i em va ajudar a ordenar els meus sentiments. http://www.youtube.com/watch?v=M1169Wb0rjQ

Us transcric una de les  poesies d’aquest  llibre que a mi em va agradar i us incloc l’entrevista per si us ve de gust sentir-la. A  mi em va impactar.

Voldran que et moris

Sents aquest mar tan tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t’estimaran , voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l’amor.
la lògica implacable de la mort.                                                                       L’alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Joan Margarit

Ànims i endavant…