Han passat l0 anys quan he trobat aquest escrit, sóc 10 anys més gran i, és veritat, la roda de la vida ha anant voltant sense parar com té per costum.

17 de gener 2008.
Cada dia haig d’escriure, això també ho dic des de fa uns quants anys, potser d’aquesta manera podré ajudar a algú que passi per una situació similar. Hi ha molta gent en el món amb problemes segurament més grans o més petits però el teu és un d’important i concret.
Avui tinc un dia de plorar, sort que no em passa sovint i segur que demà ho hauré superat.
Acabo de prendre mides de l’escala d’entrada de la finca en la qual vivim, una comunitat de 12 veïns, per tractar de salvar esglaons. Jo mesurant sóc molt dolenta, a veure com ho entén la Sra. que ha de valorar la manera de resoldre el problema del sis esglaons que hi ha fins arribar a l’ascensor.
Fa un dia bonic mirat des de els meus ulls entelats. Ha estat diferent avui? No gaire una mica igual que sempre. Llevar-me, vestir i preparar al marit sense cap resposta per la seva par, completament absent esperant per anar al Centre de Dia.
Que haig de fer escala, residència? Sempre amb aquest dilema. Que serà el millor? Com ho solucionarem? Quina serà la pròxima qüestió? Quants dies podrem fer el mateix?. Fa deu anys que va començar la malaltia, sabem amb la experiència adquirida que va continuant sense parar corrent a vegades massa de pressa.

16 d’agost 2018
Com han passat de ràpid aquests anys.
Escric cada dia un diari per fer memòria de les coses que em passen.
L’escala segueix igual, això si parlant que les haurem de reformar, ara ja és per altres persones amb dificultats.
El meu marit després de passar 8 anys a la residència ens va deixar el passat setembre.
O sigui la roda de la vida va continuant sense parar.