Pilar Rahola en la seva habitual columna de  “La Vanguardia” titulat  La por de la felicitat (dimecres, 4 d’abril)   parlava del concepte de la felicitat  a partir de petites frases extretes  d’una gran petita joia:  El Petit princep,  d’Antoine de Saint-Exupéry.

Em  sembla oportú transcriure part de l’article perquè hi parla de la felicitat i aquest és un tema que, sovint, ens toca de molt a la vora i ens pot fer reflexionar.

Ella, en el seu article, diu:

“Un dels llibres que mai no s’esgoten és “El petit princep”.  A banda de l’impacte que pot tenir una primera lectura atenta, el millor és la quantitat de replecs que hom hi va descobrint a mesura que anem creixent. És a dir, té una interpretació per a cada edat de la vida.

  A  casa hem seguit el ritual de regalar-ne un exemplar a  cada fill, i el resultat sempre ha estat satisfactori. No cal dir que els hem avisat , “tot no tindrà sentit en la primera lectura “, si més no el tipus de sentit profund que el llibre amaga, però fins i tot en aquest cas, cada edat li treu un profit inesperat.(………………………………)

Avui, com sovint, és Saint-Exupéry qui em motiva la reflexió. Fullejant-lo de nou, m’he aturat en una altra de les seves meravelles: “És el temps que passares amb la teva rosa, el que la fa tan important”. I aquí, perduda en el Cadaqués mític que fa segles que batega en l’interior de la meva família, a redós de la calma conquerida per uns dies, el sentit d’aquesta idea es revela en tota la seva profunditat. Certament, res no és important per si mateix, sinó en funció del temps, la cura i l’estima que hi dediquem, i que converteix una simple rosa en una rosa única. És el nostre capteniment envers el que ens envolta el que ho fa vulgar o especial. I d’aquest captenimentent, en sorgeix la capacitat o no de ser feliços.

És curiós, però en aquests rars moments en què em dedico temps a mi mateixa, i em perdo en els plaers insòlits de la solitud, la idea de la felicitat m’esgarrapa amb una  insistència  feixuga. Serà  por de no conqerir-la? Probablement, perquè els humans estem preparats per patir, per lluitar, per fracassar i per vèncer, però no naixem amb el manual de la felicitat. Sovint he cregut que més que un concepte, la felicitat és un llenguatge de la vida, i que cal aprendre a pronunciar-lo de bell nou cada dia, perquè cada nit tornem a oblidar-ne el sentit. I és el sentit del concepte el més difícil de capir. Tal vegada només és el que diu Saint-Exupéry, la manera de mirar. “És quan dormo que hi veig clar”, deia el poeta Foix, o quan frenem la bogeria del viatge quotidià i descobrim que, si no hi veiem clar, és perquè potser hem equivocat la mirada.

Sigui com sigui, la felicitat té a veure amb el temps que dediquem a les coses i a les persones que ens importen. La resta és tempus fugit, esmerçant a digerir la vida sense haver-la tastat. Acabo, com no podia ser altrament, amb Saint- Exupéry: “L’essencial és invisible als ulls. Només hi veiem bé a través del cor”.  La mirada, sempre és una qüestió de mirada… “

Els mots de la Pilar Rahola m’han semblat molt encertats  i per la meva banda , si m’ho permeteu i sense ànim d’alliçonar:  llegiu o rellegiu  El petit princep.  Jo ho he tornat a fer i hi he passat una estona deliciosa…